PSICOTERAPIA – Psicoanálisis – Sistémicas – Pnl – Emdr

La interpretació como a missatge. I part

Article publicat en el Full Informatiu del COPC, nº 177, març de 2005

Part I.

Coneixement i missatge. Descripció i prescripció en el llenguatge de l’analista.

1.Pertany al folklore psicoanalític que allò que fa que la psicoanàlisi sigui científica i primum inter pares entre totes les psicoteràpies és l’ús de la interpretació. En la seva coneguda apel·lació a la escultura Freud ja va afirmar que era la via di levare la responsable de l’ originalitat del seu invent, comparant aquesta operació amb la via di porre, típica de la pintura i assimilada aquí a la suggestió. Com el cisell de l’escultor, la interpretació havia de llevar de l’antic marbre simptomàtic el material sobrer que ocultava la estàtua (la nova solució inconscient) hi continguda dins. La història tindria molt a dir de la justícia d’aquesta metàfora, potser massa pètria per a ser aplicada a la psicoanàlisi. I cada vegada que l’ideal de la puresa de la posició de l’analista ha estat posat en dubte, ja fos per crítiques epistemològiques o per angoixes d’identitat professional s’ ha qüestionat aquesta predominança de la interpretació com a l’eina princeps del mètode terapèutic psicoanalìtic. Cada vegada que se l’ha intentat definir s’ha donat llum retroactivament a un altre aspecte de la relació entre l’analista i el pacient. A grans trets, en una perspectiva històrica es pot dir que aquests intents de definició es desenvolupen entre dos ideologies interpretatives, la descriptiva i la prescriptiva. Ja ens estendrem una mica sobre quin tipus de relació entre pacient i analista destil·len cadascuna d’aquestes posicions.

Com a exemples d’aquestes anades i tornades metodològiques llegim en Thomä i Kächele (1989) que a Edimburg 1961, en la Conferència Internacional sobre la teoria dels resultats terapèutics “la atmosfera era de ciutat assetjada. A diferència del que havia passat a la Conferència de Marienbad, dedicada al mateix tema i que havia tingut lloc l’any 36, ningú s’arriscava per les vies prohibides de les influències desconegudes entre pacients i analistes. ¿Com és que la interpretació s’havia convertit en el crit de batalla?” ¿Què havia passat entre l’any 36 i el 61 per a què ara es volgués una interpretació pura (pura descripció) i sense contaminar per les influències obscures de la relació entre pacient i analista?

Segons aquests autors això era una conseqüència del creixent boom psicoterapèutic, que ja havia dut a la realització del simposi sobre The widening scope of Psychoanalysis de la Associació Psicoanalítica Americana en l954. La psicoanàlisi es trobava desbordada per la teràpia de la conducta i la psicoteràpia centrada en el client de Carl Rogers. D’ací la consolidació defensiva de la identitat del analista amb la interpretació com a bandera. Eissler (1949) que en el seu llibre d’homenatge a Aichhorn encara considerava psicoanàlisi al tractament de delinqüents va produir l’any 1953 el “basic model technique” la qual única eina era la interpretació i que constituïa una normativa tan ideal que el mateix Eissler, discutint amb Löwenstein va admetre que mai un pacient havia estat analitzat amb una tècnica interpretativa pura.

Aquesta interpretació es regia per l’ideal de la via di levare freudiana. L’analista no posava res. Els impulsos s’enfrontaven, les representacions de cosa es dialectizaven dialecticament, s’equilibraven económicament i eren tòpicament traduïdes a representacions de paraula. A còpia de descriure la realitat psíquica inconscient, el procés analític llevava defenses progressivament menys necessàries i el pacient arribava a la seva veritat, sense que l’analista no hi posés res més que el seu sentit de l’oportunitat de les descripcions ofertes. ¿Posar o treure? ¿O aquesta classificació era injusta per a copsar la complexitat de la relació transferencial i terapèutica?


Altres escoles terapèutiques reclamaven el reconeixement dels seus èxits i nombrosos rivals aspiraven a batre’s amb la interpretació. La via di porre no havia pogut ser desterrada i això obligava a replantejar-se d’una altra manera el lloc de la interpretació i les seves relacions amb les altres intervencions del psicoanalista. L’alternativa era donar una extensió molt més ampla al concepte mateix de interpretació.

II

Abans de continuar aclarirem els termes, anant des de categories més descriptives fins a nivells més inferencials que reflectiran per avançat els desenvolupaments d’aquest treball. En parlar d’interpretació doncs em referiré a alguna o a totes de les següents circumstàncies:

  1. La interpretació està feta de paraules (sobre un fons de sonors silencis).

  1. Aquestes paraules reprenen (repeteixen, citen, acoten) las paraules de l’analitzant.

  1. Repetir: operació doble d’acompanyament empàtic i de posada entre cometes d’una paraula que condensa significacions que l’analista suposa importants. També citació cordialment irònica o humorísticament paròdica de frases típiques del pacient quan en parla d’algú.

    1. Citar: associant lògica i semànticament associacions dites en moments i contexts temàtics diversos.

    1. Acotar: pensi’s en les acotacions d’un text dramàtic, que inserides entre parlaments normalment apunten a la trama intencional dels personatges.

    1. Tant si repeteix, com si cita o acota, si l’analista fa servir (i segons amb quin to) paraules històriques de l’idiolecte de l’analitzant, la seva intervenció incideix en el valor de missatge que aquestes paraules tenen dins de les seqüències de diàlegs generacionals (és a dir de les identificacions) de l’analitzant.

  1. Llavors, la interpretació es construeix incloent-hi les paraules del pacient. La diferència rau en que aquestes son dites des d’un altre lloc, en un altre to (un meta-to si voleu) i amb una altra finalitat, tot això dins d’un context que evoca al context original.

  1. La interpretació també interpreta, és a dir proposa un determinat enteniment (una nova significació) de les associacions i de la conducta del pacient.

  1. En sentit extens la interpretació té una significació, un sentit i una lògica.

  1. La seva significació evoca trenes argumentals, reprèn escenes de la vida de l’analitzant. Sotmet a la seva consideració una determinada intel·ligibilitat (causalitat o també narrativa) de les dites escenes.

    1. El seu sentit evoca els contexts intencionals de les escenes. No sols els esmenta, fins i tot els exemplifica mitjançant la al·lusió transferencial (això està passant també aquí).

    1. La seva lògica consisteix en la articulació entre la significació i el sentit. L’analista interpreta per a que es produeixi un saber intersubjectiu dins d’un context que evoca aquell dins del qual aquest mateix saber no va arribar a produir-se. El context actual (la relació analista-analitzant) permet més jugades perquè l’analista no és sinó que representa l’interlocutor originari. Representa en la transferència i comenta en la relació d’ajuda terapèutica.

  1. La Interpretació te un valor de coneixement i un valor de missatge i prové de l’analista desdoblat entre una funció desxifradora i un altra d’objecte pulsional/subjecte representant de l’interlocutor imaginari.

  1. Com a coneixement. El desxiframent consisteix en la resignificació verbal de representacions de cosa (records emocionals, plasmats en imatges visuals, sensacions i paraules evocades). La profereix l’analista des de la seva escolta analítica dins de la relació d’ajuda terapèutica.

    1. Com a missatge. Prové del personatge transferit en l’analista i desdoblat en objecte pulsional i meta-representant de l’interlocutor originari. El pacient tendeix a repetir identificacions i vincles amb aquest representant i l’analista es sostreu d’aquesta proposta ni encarnant ni negant-se a encarnar aquests personatges de manera automàtica o implícita.

III

Repassem algunes fonts. Segons Laplanche i Pontalis (1971) la interpretació dedueix el sentit latent de les paraules i conductes l’analitzant, il·luminant les modalitats del conflicte defensiu. Constitueix la manera de fer accessible al pacient aquest sentit segons les regles de la direcció de la cura. Apunta finalment al desig i el fantasma que l’encarna. Subratllen aquests autors que en alemany Deutung té un significat sobretot d’objectivitat, mentre que interpretació té, al contrari, una ressonància mes subjectiva i arbitrària. Hi trobem aquí la inevitable oscil·lació entre objectiu i subjectiu, típica de la psicologia i per la qual ja Dilthey l’hi atribuïa el caràcter de ciència de dues cares, abocada una a la naturalesa i altra a l’esperit i més tard Nietzsche havia volgut que la psicologia fos la reina de les ciències.

En Chemama (1993) els autors es pregunten si és possible la interpretació, atès que la sobredeterminació de tota producció de l’inconscient faria semblar impossible la pretensió de trobar “el” sentit. Responen afirmativament, estenent però el concepte de significat i basant-se per això en la tesi de que l’inconscient està estructurat com un llenguatge. Hi veiem aquí en acció un típic recurs lacanià, consistent en ampliar la base de tota objecció i al·ludir finalment a la insalvable distància entre la cosa i la paraula. Segons aquests autors, l’analista, sostingut per la polisèmia natural de tota llengua opera aproximadament com el poeta i escolta no sols els significats de les paraules organitzades en frases ans però aquelles seqüències acústiques portadores de sentits enigmàtics, xifrats fonèticament de manera molt diversa a la palesa en la frase. Com proposava Freud per l’anàlisi de les imatges dels somnis, l’analista escolta com qui esbrina un jeroglífic. Un mateix significant pot transportar alhora significacions contradictòries i si l’analista “vol introduir al seu pacient al llenguatge de l’inconscient” ha de valorar el caràcter polisèmic de les seves associacions, cercant molt especialment les paraules clau que orienten la seva història. Així la interpretació fluctua entre la citació d’allò alguna vegada dit pel pacient i els enigmes (és a dir els significats foscos o contradictoris) que en sorprendre tant a l’analista com al pacient els protegeixen de ser capturats en una imatge transferencial fixa de la llur relació. La interpretació resta oberta a diversos sentits que introdueixen al subjecte a d’altres possibilitats narratives, noves textures semàntic-emocionals, aportant el psicoanalista el segell del significant a les anècdotes relatades i als afectes que expressen.

¿Novament, porre o levare? De fet porre el segell del significant a determinats passatges del discurs del pacient per tal de millor levare els significats glaçats dels afectes i escenes traumàtiques. Un porre estrictament freudià, diu Lacan molt diferent d’aquell contra el qual ens prevenia Freud, la prescripció suggestiva.

IV. Les versions de Lacan per a principiants solen exagerar allò de la supremacia del significant en demèrit de la realitat psíquica significativa. En Lacan mateix no era tan dogmàtic. En el seu Seminari dels Quatre Conceptes (1964) trobem paraules inequívoques subratllant el nivell de connotació (significat, pensament) al que s’hi adreça la interpretació.

Other It I Hair Tones .

Aleshores Lacan considerava la interpretació com una significació especial, operant en el nivell del pensament al qual força per tal de fer sorgir un significant inèdit, que estaria reprimit no tant per defecte sinó per un excés de significació, traumàtic justament a causa de la seva inconmensurabilitat pel pacient.

En clau lacaniana la significació es configura dins de la relació entre el cadell humà i el desig de l’Altre, l’objecte primordial, típicament la mare. ¿Què vol l’Altre de mi, què l’hi manca?. Com que la “significació” en el nivell humà vehicula sempre un desig, i especialment en aquests moments fundants de la subjectivitat considero que és més adient parlar del sentit de tot fet psíquici. El sentit d’un fet psíquic, deia Freud, inspirat per Brentano, és la seva finalitat. És impossible imaginar-se una ment sense intencionalitat la qual cosa té per cert conseqüències severes per a la ciència psicològica.

Les teories científiques son al·lèrgiques a les causes finals i això comporta una tensió epistémica entre la causalitat eficient com rúbrica de cientificitat i les causes finals com les naturals a la ment. ¿Com es pot bastir una teoria de la psique que basant-se només en el “perquè” expliqui els “per a què” del desig i de la fantasia inconscient? ¿O és possible reduir la ment a un robot completament programat fins i tot en els seus desitjos i les seves creençes? Amb aquest drama epistemològic es troba la interpretació concebuda com a enunciat descriptiu de la causalitat psíquica, al estil de la hipòtesi científica (“desitges o tems tal cosa per què estàs programat per a desitjar-la o tenir-li por”).

La interpretació s’adreça a les dificultats del pacient per haver-se construit una teoria personal sobre el sentit (finalitat, desig) dels missatges dels seus objectes primaris. Existeix un primer nivell de coneixement en la interpretació, consisteix en una seqüència de significats que transporten una significació que evoca aquella trama intencional primària amb l’Altre. L’analista presenta la interpretació a l’analitzant explorant les claus transferencials del drama llavors viscut, buscant una explicació consistent del conflicte i a l’hora fent sorgir paraules i afectes que enriqueixin o completin les incerteses o ignoràncies que van convertir la escena original en traumàtica. Es dona aquí un tipus de porre, i molt curosament determinades paraules consistents amb l’idiolecte del pacient com si l’analista, per obra de la transferència, fos de la família. Es tracte d’un missatge transferencial presentificador d’un sentit (el desig) que metaforitza de manera conscient (analogia, paròdia, fins i tot “humorística” encara que sovint no hi hagi de què riure) un altre missatge que alguna vegada va sorgir en la relació significativa amb l’objecte primari.

V. Des de un angle molt diferent, Etchegoyen (1991), un autor que es complau en definir-se com a kleinià definieix la interpretació com la informació feta al pacient sobre una significació que hi porta dins sense tenir-ne coneixement. Diferencia contundentment interpretació, que és informació veraç, objectiva, utilitzable i desinteressada d’ opinió, que sense cumplir amb aquests criteris es refereix a quelcom que pertany a l’opinant (l’analista) i no al pacientii. Pur coneixement, la interpretació fa llavors el paper d’una hipòtesi sobre quelcom inconscient del pacient que es sotmet a aquest com a persona total respectant tant la seva llibertat per

= = = =

a fer-ne el que vulgui com prescindint del seu assentiment o desacord per a verificar o falsejar la hipòtesi.

Ben convençut de que una cosa és el pacient i un altra ben diferent l’analista, del tot kleinià, sense fiar-se de l’ús instrumental de la contratransferencia, Etchegoyen ens aclareix que els criteris esmentats es refereixen a la actitud de l’analista sense que vingui al cas la resposta de l’analitzant. De les interpretacions aquest en pot donar el sentit que vulgui, això no les canvia. Si en fa un mal ús s’haurà de tornar a interpretar aquesta utilització. La interpretació llavors és i només és un coneixement, una hipòtesi per a comunicar al pacient. Resignadament però, i aclarint que no pretén un analista químicament pur lliure de tota contaminació i posseïdor d’un llenguatge ideal on no hi hagi lloc per l’ equívoc o la imprecisió, conclou Etchegoyen esportivament que són aquelles inevitables notes afegides a la nostra interpretació l’única cosa que molt sovint capta l’analitzant per a criticar-la.

VI. ¿Com seria un analista químicament pur, posseïdor d’un llenguatge informativament ideal? Aquesta és l’aspiració del científic dit dur, el de les ciències naturals, ben separat del seu objecte i abastament pertretjat de fórmules. En aquestes alçades resulta una mica ingenuiii, després de tot la interpretació consisteix en paraules, i aquestes mai son innocents. L’ésser més pur no podria intentar conservar la seva puresa més que en el silenci, i tot i així… Etchegoyen n’és conscient d’això i ho evidencia quan parla de l’objectiu de la interpretació i proposa aquesta sigui mesurada abans per la seva intenció que pel seus efectes. Ja sabem que aspira a produir insight, però ja que fins i tot la més perfecta pot ser inoperant si l’analitzant així ho vol, més val no incloure el seu resultat en la valoració que en fem. Fins i tot millor ni aspirar-hi per tal de no perdre imparcialitat. Aquest és un punt de ressonàncies epistemològiques i ètiques vàries, ¿una veritat independent de les seves conseqüències? ¿Una moral d’intencions i no pas dels efectes… En ciències humanes…? Difícil, molt difícil.

(Continuarà)

i

NOTES

 Dic “sentit” en clau freudiana, entès com la finalitat (el desig) de tot acte psíquic, a diferència del significat portat per les paraules. En clau comunicacional significat es més semàntic i sentit pragmàtic, tot i que si filem prim la frontera pot ser mol difícil de trobar. La finalitat només es pot verificar de manera intensional, com si diguéssim que la taula de veritat és interior a l’emissor de l’enunciat.

ii Interpretació i opinió, dos termes inconfusibles per a un analista com els vol Etchegoyen, molts difícil però de distingir per a algun altre, ja con angoixes de separació (personals o teòriques) entre ell i els seus pacients o plenament convençut del subjecte únic, mixt analista/analitzant produït en la transferència. En aquest darrer cas el valor missatge esborraria completament el de coneixement en la interpretació.

iii ¿Com definir la distància òptima? Sembla difícil i potser no desitjable escapar a la paradoxa prop/lluny. Llegim en Lacan (1991) “la place pure de l’analyste, nous pourrons la definir dans et par le fantasme, serait la place du désirant pur, (…) c’est-à-dire s’escamoter lui-même dans le rapport à l’autre d’aucune supposition d’être désirable”. Difícil d’imaginar un desitjant pur gens desitjable. Tan difícil com l’analista químicament pur d’ de Etchegoyen.

BIBLIOGRAFIA.

CHEMAMA, R. (Dir) (1993. Dictionnaire de la Psychanalyse. Paris. Larousse.

ETCHEGOYEN, R.H. (1986) Los Fundamentos de la Técnica Psicoanalítica, p. 284ss. Buenos Aires. Amorrortu.

EISSLER, K.R. (1949) Searchlights on delinquency. New Psychoanalytic studies dedicated to Prof. August Aichhorn on the occasion of his seventieth birthday, July 27, 1948. New York, International University Press.

LACAN, J. (1964). Le Séminaire, livre XI. Les Quatre Concepts Fondamentaux de la Psychanalyse, p.226. Paris. Du Seuil.

LACAN, J. (1991) Le Séminaire, livre VIII. Le Transfert, p.429. Paris. Du Seuil

LAPLANCHE, J Y PONTALIS, J.-B. (1971) Diccionario de Psicoanálisis. Barcelona, Labor

THOMÄ, H y KÄCHELE, H. (1989) Teoría y Práctica del Psicoanálisis, tomo I. P.51ss. Barcelona, Herder.

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*