PSICOTERÀPIA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

Psicoanàlisi, psicologia i psicologia clínica

 

Avui és el dia de les eleccions per escollir la Junta del Col · legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i esperant que la nova Junta directiva compleixi amb les expectatives de pluralitat que tots tenim és el moment de reprendre aquest debat entre psicologia i psicoanàlisi, sense les tensions inherents a la confrontació i a les urgències polítiques anteriors.

Alguns psicoanalistes no volen que se’ls consideri psicòlegs, i la psicologia acadèmica rebutja a la psicoanàlisi com mancada de fonamentació científica. No em referiré ara el que pensa la psicologia acadèmica de la psicoanàlisi, prefereixo ocupar-me del que ens passa als psicoanalistes amb la psicologia.

Ja deia Dilthey que la psicologia era una ciència que com el déu Janus tenia dues cares, una que mirava cap a la natura i una altra que mirava cap a l’esperit. A grans trets la psicologia científica vol ocupar-se de la cara natural, l’única que pot ser tractada de manera científica, entenent ciència com l’entén l’acadèmia per descomptat, el que significa poblacions de psiques, veritats generals, lleis de funcionament de la ment, tot gran i universalitzable, com ha de ser en ciència.

I nosaltres de què ens ocupem? Del símptoma, del patiment enigmàtic, del malestar, d’antigues solucions que ara s’han convertit en un problema, de vivències que per raons desconegudes han esdevingut obsessions, de paraules oblidades que retornen com a veus. Podria seguir, qualsevol de nosaltres podria fer-ne una llista bastant més llarga, però tots ens estaríem referint en tot cas a algú, no a una població, ni tampoc estaríem dient que l’explicació ha de ser universal per ser bona.

La psicologia és general, la psicoanàlisi és d’aquest cas.

Ara, tot això no vol dir que en operar no estiguem aplicant lleis generals.  Totes les teories s’apliquen a un univers definit, el cas més singularment considerat entrarà gairebé tot en la intersecció d’unes quantes lleis i quedarà una resta que serà qualitativament diferent, únic, el que fa que cadascú sigui ell mateix. Aquesta resta no és científica, ni té perquè ser-ho, ni tenim perquè discutir-nos amb ningú per ella.

Sovint, quan sento un analista pretendre desmarcar-se de la psicologia, penso que quan diu “psicologia” està pensant “conductisme” o “modificació de conducta” o alguna cosa semblant. Però la psicologia és molt més, hi ha moltes psicologies i el tan blasmat cognitivisme, la revolució cognitiva, que va començar ens els anys 50 és una gran font d’inspiració com a teoria científica (general, universal, etc.), molt rica, constitueix un conjunt de teories i experiments molt interessants per al psicòleg i molt instructius per a qui gaudeixi del coneixement psicològic, que no té perquè però també pot ser un clínic. Un llibre que he llegit diverses vegades, i sempre amb aquesta emoció de la descoberta és el Objectes amb Ment, d’Ángel Rivière (no massa amic de la psicoanàlisi, ves per on) en què planteja amb intensitat el drama científic d’estudiar científicament (lleis, etc) un sistema finalista (no només intencional sinó intensional) com és la ment humana. Però tot el que té de bo el cognitivisme com a teoria científica del funcionament general de la ment ho perd en ser portat a la clínica. Fins on jo conec, per més evidències que reivindiquin no passen de la insistent aplicació de protocols que aniquilen l’experiència viva del pacient. Si això guanya en l’assistència pública acabarà beneficiant-nos als de la consulta privada, com ja va passar amb l’aplicació massiva de psicofàrmacs.

En resum, el que vull dir és que els analistes podem aprendre molt de la psicologia sense por que ens confonguin i mantenint la nostra agenda teòrica i clínica.

En aquest moment m’arriba pel correu del Fòrum de Amics de Xoroi http://amigosxoroi.blogspot.com/ el text de Berrios “Sobre la medicina basada en l’evidència”, és genial. Espero que una veu tan autoritzada com la seva es faci sentir a l’Institut Català de la Salut, i ja que estem, també al Col · legi de Psicòlegs. Ens toca però a nosaltres el fer que els arribi.

El camp d’intersecció entre la psicologia i la psicoanàlisi s’anomena psicologia clínica. Aquí hi cabem tots, analistes de totes les inspiracions, sistèmics, gestaltistes, programadors neurolingüistes, emdereistas i altres. Almenys tots els que jo conegui coincidim en una cosa, en l’obstinació amb què mantenim que un cas no es redueix a generalitats.

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*