PSICOTERÀPIA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

L’estrés posttraumàtic i la teràpia de l’EMDR

Hi ha expressions que canvien la història de la nostra professió. “Inconscient”, “complex d’Èdip”, “doble vincle”, “indefensió apresa”, “homeostasi familiar” o “burn-out” per no posar més que uns pocs exemples i demanant perdó a tants altres. Canvien la història de les idees, sol dir-se, basant-se potser en la il·lusió de que les idees son entelèquies que suren en el cosmos. És molt més, però. Quan neix una veritable idea, ja ha canviat o està a punt de canviar una determinada pràctica social, que aleshores provoca més canvis en un determinat context (un “discurs” vaja, ja posats…). La paraula “autoestima”, per exemple, sorgida ja fa uns anys s’ha anat estenent deixant la seva empremta com una marca d’origen de moltes expressions al·lusives a estats d’ànim fins a convertir-se en moneda de canvi. Tenir la autoestima “baixa” o “alta” o “veig que no tens cap problema d’autoestima” són enunciats que s’han convertit en una “seña de identidad”. ¡Feliç expressió aquesta última també! Tots la fem servir ja sense cap obligació d’haver llegit la novel·la d’en Juan Goytisolo que la va encunyar, ni tan sols de saber que va ser-ne el títol.

Per bé que totes les expressions hauran estat l’obra d’algú, no totes conserven el copyright que les fa inconfusibles. Recordem el “penso, doncs soc”, “Deu ha mort” o, venint més al nostre camp el mateix “Complex d’Èdip. Aquestes evoquen de manera automàtica el seu creador. Altres, com l’esmentada “autoestima” no evoquen l’autor sinó que circulen com un element natural del nostre folklore professional i social. N’hi ha que encara conserven encara el glamour de l’autor, tot i que sembla que l’acabaran perdent, com aquella de la “intel·ligència emocional”, de la que m’agradaria saber quants tenen automàticament present el nom de l’autor del llibre que porta per títol aquesta afortunada conjunció de paraules.

També ajuda molt evidentment que aparegui una proposta de solució d’allò de que es tracta, la qual pot ser molt concreta o tan abstrusa o ideal que deixa al usuari amb la impressió de que si pogués fer el que li suggereixen no li passaria allò del que es queixa. Una riada de literatura d’autoajuda es nodreix del broll inaugurat per la idea de l’autoestima (per a continuar amb el nostre exemple), oferint tot un reguitzell de consells i mètodes per l’autoamor amb aquest estil tan típic que barreja dades de tota mena, des del Tao fins a la mecànica quàntica.

L’estrés postraumàtic és una expressió que reuneix totes les característiques com per a marcar una època. Té una llarga prehistòria sota el nom de neurosi traumàtica, que inclou tots els debats sobre el trauma i el seu valor etiològic que van començar amb en Freud i que encara no han acabat. Com a etiqueta encunyada (Trastorn per estrés postraumàtic, TEPT) es força recent, apareix cap als 80 al DSM-III en el capítol dels trastorns d’ansietat, encara que posteriorment hi han hagut dubtes sobre aquesta classificació, donat que també se’l podria incloure sota el de depressió major o també el de dissociació. Finalment, ha disparat una proliferació de mètodes per a tractar-lo, basats en els avenços en la psicologia general i les neurociències.

En patir un TEPT s’entén que la persona ha experimentat, presenciat, imaginat o sentit parlar d’un o més esdeveniments caracteritzats per morts o amenaces per a la seva integritat física o la d’algú altre i ha reaccionat amb por, desesperança i horror intensos, sentiments negatius que resten bloquejats dintre de la seva memòria emocional, al sistema límbic. Les escenes traumàtiques poden provenir tant de catàstrofes naturals com provocades per actes de terrorisme, d’haver participat en situacions de violència, com veterans de guerra o d’haver patit violència física i sexual, com dones o nens maltractats i abusats. L’esdeveniment traumàtic és revivenciat després mitjançant

  • Records i pensaments intrusius,

  • Imatges i sensacions que li provoquen un fort malestar.

  • Somnis recurrents i malsons.

  • Sovint la persona experimenta la sensació molt real de que això li està passant ara mateix, li acudeixen sensacions, il·lusions, al·lucinacions i episodis dissociatius de flashback.

  • Malestar psicològic intens davant d’ estímuls externs o interns que simbolitzen algun aspecte de l’esdeveniment traumàtic,

  • Atacs de por sobtats als que no troba explicació.

Per tal de defensar-se d’aquestes vivències terrorífiques, el subjecte pot desenvolupar algunes de les següents conductes:

  • Evitar pensaments, sentiments, converses, activitats o esforços que li recordin l’esdeveniment traumàtic.

  • Perdre la memòria sobre algun aspecte important de l’escena traumàtica

  • Reduir el seu interès per activitats significatives. Es desvincula, s’isola, restringeix la seva vida afectiva i la seva capacitat d’estimar.

  • Veure el futur tancat i sense esperança

A més a més pot tenir dificultats per a conciliar la son, irritabilitat, dificultats de concentració i mantenir una actitud hipervigilant i de control, tanmateix com respostes desmesurades d’ensurt.

La persona que pateix un TEPT es presenta evidenciant un estat general d’embotament i d’anestèsia afectiva. Davant seu sentim que d’alguna manera no està amb nosaltres, tot i que no perd detall dels gestos del professional. Pot desenvolupar un capteniment misteriós, com si guardés un secret i es manté a una distància temorosa del contacte amb l’entrevistador. Parlar-li positivament la pot ferir, com si visqués tota esperança com un perill. També pot explicar experiències terribles com si estigués llegint la llista de la compra, amb aquella freda naturalitat que és la marca de la dissociació. Si comença a obrir-se ens dirà que l’assetgen records dolorosos, que li acudeixen en estats com d’ensonyament diürna o en forma de malsons i que en general viu entre un estat de desinterès per les coses i un altre d’irritabilitat i de màxima alerta, dient que tot l’afecta sense poder concentrar-se en res definit. Segurament expressarà que sent vergonya i culpa per coses que li han passat o que està convençuda de que només a una persona tan feble, poc valuosa o indigna d’estimació com ella pot haver-li passat quelcom així.

Extreta a grans trets del DSM-IV, aquesta descripció és la mateixa de sempre. En Freud, parlant de les seves primeres pacients histèriques podria haver subscrit fil per randa aquesta descripció. Fins i tot podria dir que se l’han copiada. La bella indiferència i els atacs de tremolor, les convulsions i les paràlisis que veia a la seva consulta i que el van portar al que potser sigui el seu primer gran aforisme, que els histèrics patien de reminiscències, fan palesa la mateixa lògica clínica que sosté el diagnòstic de TEPT.

Per a tractar aquests estats defensius tan espectaculars Freud va inventar la psicoanàlisi. Amb la eclosió de la psicoteràpia que tingué lloc durant el segle XX d’altres mètodes van adquirir rellevància. Des de fa menys de vint anys els professionals disposem també del conegut abreujadament com EMDR, que és la sigla de “Eye Movement Desensitization Reprocessing”, descobert per la Francine Shapiro. Així com el divan es va convertir en la icona de l’invent freudià, el d’uns ulls que tomben d’una banda a l’altra seguint els dits o un boli en la mà del terapeuta segurament es convertirà en el de la teràpia de Reprocessament Desensititzador mitjançant el Moviment dels Ulls.

L’EMDR combina al servei d’un procediment molt fàcil de descriure i molt delicat d’aplicar correctament les teories del conflicte freudianes, del canvi de creences cognitiu i de la reducció de l’ansietat conductista. Com la psicoanàlisi, posa l’inconscient a treballar per tal de construir integracions del conflicte menys gravoses que el símptoma. Com la cognitiva, modifica les creences negatives sobre un mateix. Com el conductisme, redueix la pertorbació emocional en presència de l’escena traumàtica. I quan funciona, que res funciona sempre, això ja ho sabíem, ho fa de manera molt ràpida, el pacient canvia en poques sessions. Desbloqueig i neteja emocional, catarsi i elaboració. A més a més, es pot aplicar en el context d’altres teràpies, donat que els seus protocols són molt senzills. De fet, l’art consisteix en no equivocar-se de client a l’hora d’administrar-lo. Altre mètodes, aplicats quan no tocava només faran perdre temps, diners i esperança, o seran tant lents que el pacient tindrà temps d’allunyar-se’n. L’EMDR és tan potent que incorrectament aplicat pot arribar a fer mal.

Com sempre passa tan punt apareix una nova teràpia, al principi sembla que serveixi per a tot. De tractament d’elecció pels grans traumes, l’EMDR estén la seva influència benèfica al tractament del dolor, de l’ansietat, dels problemes de l’apego, dels trastorns de l’alimentació, de les toxicomanies, de les fòbies, d’inhibicions en general, etc. El temps posarà les coses en el seu lloc, tal com ja ha passat amb tots els booms psicoterapèutics. Encara és massa aviat per a posar límits a la seva eficàcia, mentrestant la recerca està molt viva. Lacan es quedaria de pedra davant d’aquesta manera d’obrir el real.

De Freud ençà els temps han canviat molt, i segons es miri no tant, potser és que hem donat un tomb complet, com si estiguéssim la nit abans del dia en que Freud va inventar la psicoanàlisi. La nit en que va abandonar la seva teoria traumàtica per a considerar que el terreny fèrtil per les neurosis eren molt més les fantasies sexuals infantils que no pas els abusos provenint de pares, oncles, germans o tatas, la qual realitat no negava tant com se li ha imputat després. Avui tot és o vol ser trauma. Tant es així que de vegades s’oblida que trauma no és quelcom que em va passar o em van fer, sinó la reacció de la meva ment a allò que em va passar o em van fer. La defensa acaba sent l’agent patogen i és el bloqueig de les representacions doloroses les que les fa traumàtiques, condemnant-les a ressorgir com reminiscències aterridores.

Aquest romanticisme sense subjecte al que anomenem postmodernitat vol que tots siguem primerament víctimes. Si se’ns accepta que som víctimes ja assumirem després alguna minsa responsabilitat. Sortosament els mètodes terapèutics no solen caure en aquest parany. Respectar l’agenda emocional del client, fidels al principi del primum non nuocere (abans de tot no fer mal) per tal d’ajudar-lo a trobar el mínim de pau interior que li permeti continuar vivint autoreconciliadament exigeix un compromís seu i una prudència professional nostra. Aquell dolor enigmàtic, aquell misteri dolorós que anomenem símptoma segueix constituint la nostra millor brúixola, i això val també, i molt especialment, per la teràpia de l’EMDR. 

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*