PSICOTERÀPIA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

L’EMDR i la teoría clínica psicoanalítica

Durant alguns anys jo vaig albergar la convicció (avui diria la creença) que a la teoria clínica psicoanalítica li corresponia una i només una modalitat de mètode terapèutic. També pensava que aquesta correspondència biunívoca era el desideràtum i la marca que una teoria clínica era consistent i ben construïda.


La diversitat de models teòrics al món postfreudià no semblava contradir aquesta pretensió de compacitat teòrica i metodològica. Considerava molt evident la relació directa entre l’acarnissament aquí-i-arista de la interpretació transferencial kleiniana amb la seva convicció que tot allò important ja s’havia jugat en les etapes preverbals del desenvolupament, com tampoc jutjava incongruent el silenci i la interpretació oracular lacaniana amb l’esperança de treure del seu amagatall narcisista al significant amo, sense enredar-se en les embulls del pensament considerat principalment com imaginaritzación saturant.


De models teòrics podien haver-ne diversos (kleinians, winnicottians, bionians, lacanians, etc), això era inevitable i fins i tot desitjable, però en canvi la teoria clínica de la psicoanàlisi els hi unia a tots en un univers en que amb diferents accents tots respectaven aquella veritat inaugural que Freud havia deixat assentada en els
Estudis sobre la Histèria: l’agent patogen és la defensa.

Freud no havia descobert la ment inconscient, això ja havia passat feia temps. El que havia fet era una cosa encara més gran: trobar el pivot sobre el qual basculava tota la psicopatologia. Neurosi o psicosi, els símptomes eren tots solucions a conflictes entre amors i odis o en la lluita per la supervivència psíquica. El patiment mental era la conseqüència d’una desmesura o d’un anacronisme de la defensa davant l’angoixa produïda pel conflicte moral, per la ferida narcisista o per la desaparició del món libidinal ocasionada per una pèrdua irreparable.


Podíem discutir si les estructures psíquiques eren o no impermeables entre si, sobre si funcionaments més caracterials o més simptomàtics, sobre la funció autoterapèutica del deliri, sobre el trauma original o el microtraumatisme diari crònicament acumulat, sobre les proporcions oníriques entre la realització de desitjos i la resolució de preocupacions vitals, podíem prendre partit per l’emoció o pel significant però en el fons ningú discutiria que la qüestió sempre estava en la reacció de la ment front a l’ansietat generada pel conflicte i que el símptoma d’avui era la solució d’ahir . L’inconscient generat per la defensa (des de la originalment descoberta repressió fins les posteriors i temibles dissociacions i forclusions psicòtiques) continuava sent el nostre camp ideal d’acció i defensàvem en tot cas la millor oportunitat de les diverses vies d’accés a aquest Shangri-La, viatge al qual ens proposàvem acompanyar el pacient per rescatar als seus personatges, esdevinguts monstruosos a força de no envellir, portant-los altra vegada al temps i la mortalitat.


Així era llavors, ja he relatat en un altre lloc
(¿Qué hacemos los analistas cuando no hacemos psicoanálisis?) com vaig anar descobrint altres maneres d’operar. Vaig descobrir que hi havia diverses maneres de fer el mateix, per exemple combinant l’escolta psicoanalítica amb prescripcions sistèmiques. Mentrestant Erickson ja havia reinventat la hipnosi, la programació neurolingüística em va acabar de convèncer que als pacients que no parlen és millor no torturar-los perquè ho facin i com sempre m’havia agradat la psicologia general vaig gaudir feliç de l’eclosió cognitiva, que em segueix semblant molt millor psicologia que teràpia.


Tots aquests desenvolupaments em van ensenyar una cosa valuosa i els estic sincerament agraït. Malgrat les seves diferències tots hi coincidien en una cosa que jo havia après a Freud, Erickson i Lacan, que l’inconscient treballa, i que tot i que de vegades les seves creacions es tornin misteriosament doloroses també pot inventar-ne d’altres, produint noves estratègies no simptomàtiques. La idea inicial que cada teoria clínica tenia el seu mètode únic ja s’havia modulat molt, és clar, el que havia descobert era que havia coincidències molt grans entre tots. Fins i tot vaig començar-ne una llista, batejada de “coincidències al·lucinants” que no vaig arribar mai a escriure, era materialment impossible separar tant els diferents pensares i operares com l’havien volgut els autors al·lèrgics al contacte de prop.


He necessitat tot aquest preàmbul per a poder parlar de l’impacte que va tenir en la meva vida professional el descobriment del EMDR, sobre el qual també ja he escrit alguna cosa en alguna oportunitat
(El estrés postraumático y la terapia del EMDR).

Fa alguns anys vaig trobar a les primeres pàgines del llibre de Shapiro que “molt del que considerem trastorn mental és el resultat de la manera en què la informació s’emmagatzema en el cervell. La curació comença quan desbloquegem aquesta informació i li permetem emergir ” (traducció meva).

El EMDR és un mètode per afavorir i accelerar el processament d’aquestes representacions que s’han tornat patògenes causa justament a les condicions de bloqueig amb què han estat arxivades. I com qui no vol la cosa ens trobem així novament amb la qualitat patògena de la defensa, ja que com ens recorda Shapiro el trauma no és mai el que ens passa sinó que prové de com reacciona la nostra ment a l’estímul que li resulta insuportable. Si el pretén enterrar en les seves profunditats i se’n surt en aquesta empresa (encapsulant l’estímul però impedint així el seu processament), està pràcticament assegurat el retorn del mort vivent, amb tot el seu seguici de flashbacks, malsons, atacs d’ansietat, sensacions de perill i estat d’alerta permanent .


En clau freudiana diríem exactament el mateix que Shapiro, és a dir que una representació (n’hi ha de diverses classes en la metapsicologia freudiana) adquireix qualitat de patògena a causa de la defensa que se li oposa, prototípicament la repressió, que consisteix en prohibir-li que es relacioni amb altres representacions. Laing, aquell escocès ara una mica oblidat ho deia amb el seu nuat estil: reprimir una idea és oblidar-la i després oblidar l’oblit mateix.


El EMDR és un procediment que consisteix en l’estimulació bilateral i diversos protocols d’aplicació. Milions de pomes havien caigut dels arbres fins que Newton va veure la seva. Els tràgics i els poetes ho havien descrit: Qui no ha somiat les noces amb la seva mare? li diu la Jocasta a l’Èdip, però va fer falta Freud per descobrir el drama al que li va posar el nom d’aquell infortunat. Com sol passar algú amb un do per a l’observació (Shapiro) va tenir la genialitat de veure alguna cosa on tots no havien vist res. Eissler va dir una vegada que l’invent de l’associació lliure era equivalent al del telescopi. Estic d’acord, i vull afegir que considero que l’estimulació bilateral more EMDR és un hereu i deixeble avantatjat de l’associació lliure.


El millor del EMDR és que funciona, en major o menor mesura, i potser de vegades res, com tots els mètodes terapèutics, i encara que jo li prefereixi atribuir una psicologia clínica psicoanalítica (tots tenim les nostres preferències) els cognitivistes també poden trobar la seva, assenyalant la reconfiguració de creences que produeix i per suposat la desensitització conductista disposa aquí d’un esplèndid exemple dels beneficis de despullar a una representació de la seva càrrega d’ansietat per afavorir el canvi.


Recordo les manifestacions d’una professora, que en la meva formació en EMDR insistia que “això no és pas Freud” i que per tal d’ il·lustrar la diferència feia un gràfic a la pissarra, representant l’aparell psíquic pressupost per Freud en comparació amb el que pressuposava l’EMDR. Encara recordo la perplexitat que em va produir veure aquell dibuix, on predominaven les línies verticals. Tenia raó, això no era Freud … era Fairbairn, un altre genial escocès, analista contemporani de Melanie Klein i revisionista de la teoria de la pulsió, que preconitzava l’existència de multiplicitat de dissociacions i d’egos.


Accepto sense cap discussió la justificadíssima crítica que estic acostant l’aigua al meu molí, la teoria clínica psicoanalítica, i que les coses no són tan simples, que no totes les defenses es redueixen a la repressió freudiana, que el jo turmentat se les arregla bastant malament davant les dissociacions estructurals i etcètera i etcètera. Molt bé, però ja he dit que altres poden portar l’aigua al seu molí si ho prefereixen, perquè per a mi l’EMDR significa el contraexemple més flagrant de l’absurd d’aquella antiga aspiració que a cada teoria li correspon el seu únic mètode. Quan ja havia abandonat la recerca d’una cosa vaig trobar exactament la contrària.


L’estimulació bilateral degudament protocol·litzada té aquest encís, que pot ser explicada des de diverses teories clíniques, i encara que potser no sapiguem exactament com és que fa per funcionar (no seria el primer cas en l’univers de les psicoteràpies), no deixa de fer-ho, expliqui-ho cadascú com prefereixi. O l’EMDR pivota sobre un potent denominador comú de diverses teràpies o aquestes no són tan diferents. El cas és que funciona, aconseguint resultats que no són només substitucions entre símptomes, actituds i conductes. Qualsevol que hagi fet l’experiència rigorosa de la seva aplicació, en si mateix i en els seus pacients, podrà testimoniar de les modificacions intrapsíquiques que genera, com integra imatges visuals amb sensacions amb diàleg intern d’una manera que transforma en ociós el debat sobre l’exclusió del cos a les teràpies verbals o la desestimació de la paraula en les teràpies corporals. Als que ara pretenguin, tal com jo intentava i a l’inrevés del que faig ara, trobar-li a l’EMDR un i només un model teòric els desitjo sort, potser ho aconsegueixin i amb tot gust l’hi reconeixerem.

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*