PSICOTERÀPIA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

Jo descric i Tu prescrius! No! Jo descric i Tu prescrius!

Article publicat en Intercanvis, papers de psicoanàlisi número 15, novembre de 2005.

– El que jo faig és una descripció de la realitat, el que tu fas és pura ideologia, gairebé diria teologia. Jo em cenyeixo amb respecte a una realitat clínica i humana que és molt complexa, que té moltes variables (per dir-ho en el vostre idioma) que no es poden separar, i que copulen alegrement segons totes les figures del Kama Sutra i algunes altres. En canvi tu pretens aïllar-ne  una de sola i aplicar-li els teus famosos instruments de mesura, de manera que acabes mesurant una cosa que només existeix a la teva imaginació …

-Tu, que m’acuses a mi de … no em facis riure. Vols saber el que fas tu? Tu ets el que abusa d’inventiva, perquè suposant (¡suposant!) aquesta complexitat (¡com t’agrada aquesta paraula!), creus que respectes la teva realitat clínica pretenent abastar-la tota junta. El que ignores és que fent el que fas mai podràs abastar una realitat més complexa que tu mateix, i per menysprear els meus instruments de mesurar et converteixes tu mateix en la mesura de totes les variables, i sobretot sense saber-ho, tu que et vantes de ser tan respectuós amb la realitat adolorida dels teus pacients.

-Escolta si us plau … allò teu és pura ideologia disfressada de mètode científic. Ja ho va dir Nietzsche, aquest gran psicòleg natural i pioner de totes les vostres temudes angoixes epistemològiques: El segle XIX no ha estat el de la victòria de la ciència sinó el de la victòria del mètode científic sobre la ciència. Ell, que pretenia per la psicologia el tron de reina de les ciències, sabia del que parlava, i els seus enunciats conserven tanta veritat i frescor que fa pena que autors tan inspirats com Thoma i Kächele pretenguin connectar-los (molt ambivalentment per cert) amb principis de constància fechnerians, en la seva aspiració a d’ope-ra-cio-na-litzar (treball em costa deixar anar aquest vulgarisme) …

-Encara que et costi no tindràs més remei que acostumar-te a dir-ho, tot i que no tindria cap inconvenient en què hi proposessis  un altre terme sempre que signifiqués el mateix. A mi no em commou cap hidden feeling per aquestes qüestions de paraules que a tu i al teu estimat Freud tant us preocupen. Reconec que quan estàs a la teva consulta sigui important trobar le mot juste que expressi aquest singular (serà tan singular com voldries?) estat emocional del teu pacient, però en ciència, (¡en ciència!) El que necessitem són descripcions que transcendeixin el cas, eixos transfactuals (com la massa dels objectes, o el pes atòmic per exemple) que ens permetin … però si això fins i tot tu ho saps de sobres!

-Tens raó, i no creguis que desdenyi els teus afanys …

-Tu m’acuses a mi d’ ideologitzar la meva lectura de la realitat. Però ja ho va dir Galileu, el llibre de la natura està escrit en nombres, i fins els éssers humans, tan orgullosos de la seva singularitat s’assemblen bastant entre si (ho diu Strenger, un dels teus) com perquè ni tinguin dret ni els convingui menysprear la ciència. Bé que quan ho necessiten van al metge, no sé que us heu cregut vosaltres, els psico … el que sigui, i en especial els psicoanalistes. Si acabareu donant-li la raó a la meva tia quan diu que al final vosaltres feu el que abans li tocava al confessor.

-No corris tant. És evident que ignores que la història de la psicoteràpia, i molt especialment la de la psicoanàlisi abunda en investigacions. I no només sobre si Freud va tenir un affaire amb la seva cunyada, o Melanie Klein amb el seu gendre o Lacan amb alguna analitzant. No, també investigacions sobre resultats dels tractaments, i sobre els processos que hi operen. I també sobre les variables que poden tenir incidència en el canvi terapèutic.

– Ah sí? I quins resultats van trobar?

-Això t’interessarà molt. Primerament van haver de ser llançades a la paperera aquelles primeres invectives d’Eysenck, qui pretenia provar que no tractar res era gairebé tan útil com passar-se anys pagant sessions. Les seves  investigacions van ser criticades fins i tot  pels seus col·legues del Partit de la Mostra Ben Feta (segons les seves pròpies xifres resultava que la psicoteràpia aconseguia en 15 sessions el que la vida deixada als seus mitjans aconseguia en 2 anys! ixò es descriu al llibre de Poch i Àvila i en un article de Tizón, si vols te’ls deixo), després d’això dic,  es van realitzar altres per comparar psicoteràpies. Els resultats, políticament correctes però descoratjadors per al narcís de tots, va ser que totes les teràpies eren eficaces i que el truc consistia (embolica que fa fort!) en fer coincidir al terapeuta indicat, amb el mètode indicat amb el pacient indicat i sota l’arbre indicat … (te’n recordes?… la dona … la música, la copa i el moment). Es va  arribar a quantificar, tal com ho sents, la incidència del factor específic de cada mètode terapèutic en el 15% dels ingredients de cada tractament.

-Sento calfreds per tu, però i el altre 85%?

-Segons Lambert, autor d’aquesta investigació, el 40% consistia en remissió espontània, un 30% es devia a factors comuns a totes les teràpies i el restant 15% al efecte placebo. I t’ agraeixo la teva compassió, perquè t’imagines el que això podia significar per a nosaltres, que ens batem a  espasades de contratransferència contra desig de l’analista, elements alfa i beta contra traços unaris i objectes petit a, emocions profundes contra significants amos, pantallablanquistes contra empàtics del self , edípics contra narcísics, i t’estalvio una llista que seria interminable. Això sense detenir-nos en que el placebo no pot significar el mateix en psicoteràpia que en farmacoteràpia. És clar que la majoria de nosaltres ni se la va llegir aquesta recerca i molts la van desqualificar en nom de la incomprensió natural de la ciència ver la psicoanàlisi.  De tota manera ens van dir coses interessants, “troballes negatives” com que no era indubtable que els terapeutes més experimentats fossin obligadament millors, tampoc que el didàctic, (base econòmica de la IPA i ara també de la Mundial milleriana) produís millors terapeutes, o que la interpretació transferencial donés de si tot el que prometia (amb el que sense saber-ho estaven donant-li la raó a dècades de crítica lacaniana al “aquí, ara i amb mi”) En fi, continuaré estalviant-ne  enumeracions …

-No me’n sé avenir. Ni idea que s’ho haguessin pres tan seriosament. Tanta feina  per un 15%! De tota manera sona bastant científic que a aquest 15 se li dediqui tanta voluntat de precisió. De totes maneres suposo que serien les investigacions de procés les que van poder aclarir més la qüestió.

-Exacte, entrem en un altre capítol i molt més difícil de fer passar per l’estret tub del teu mètode científic, perquè si bé comparant resultats ens mantenim amb tot al camp d’allò  extensional, en comparar processos entrem en la dimensió de la intensionalitat …

-Si us plau, Passa’m  això en net abans de continuar, intueixo de què parles però prefereixo que ho aclarim abans.

-Ja, vull dir que per parlar de processos la teoria de la caixa negra, o del “abans i després de” ja no és tan adequada. De vegades sí, per exemple, què deia el pacient abans i què va dir després de la interpretació. Però d’aquí a inferir processos intrapsíquics, o mecanismes de canvi inconscient, i que després puguin ser replicats a la teva satisfacció … encara que els psicòlegs connexionistes ho fan i simulen nivells de relació entre representacions amb xarxes complicadíssimes que … Mira, amb el concepte de intensionalitat  ja estic entrant al teu joc. Intentaré complaure’t mitjançant una excursió per la psicologia científica cognitiva (que igual que la psicoanàlisi també aspira a una ciència objectiva i mentalista. La cognitiva considera que tenim fonaments empírics i teòrics per acceptar que la ment posseeix la capacitat de pensar-se a si mateixa, de representar representacions, de disposar de metarepresentacions. En això es basa el component pragmàtic del llenguatge, relacionada com acceptaràs amb la seva capacitat simbòlica.

 

En concret, en estudiar el joc simbòlic dels nens, s’ha descobert que els mecanismes de substitució d’objectes, atribució de propietats fictícies i simulació imaginària, tenen les mateixes propietats que els enunciats que expressen estats mentals. Ens estem referint a verbs mentals, com ara creure, interpretar, dir, suposar, intuir, sospitar, pensar, comprendre (jo afegiria amb gust desitjar, i fins i tot somiar). Aquests verbs mentals són referencialment opacs, tenen la curiosa propietat de no comprometre’s  amb la veritat o falsedat de cadascuna de les seves clàusules (a això se li crida intensionalitat). Un exemple banal: Jo puc creure que Jacqueline Bisset està enamorada de mi, i encara que lamentablement no sigui cert si és cert que jo ho crec, (i t’asseguro que lamento molt que aquest predicat no sigui extensional). Però també podria ser que la Jacqueline ni existís i l’enunciat seguiria sent veritable. Fixa’t, una passeta més i podria posar-me d’acord amb un cognitiu sobre la fantasia, considerant-la com res més que una creença, i com per aquest cognitiu l’inconscient és tan evident com per a mi, mentre no li parli en argot aviat ens hi posaríem d’acord sobre la funció de la fantasia inconscient per a la ment. De tota manera la idea de la ment com un sistema de representació recursiu de tercer ordre més l’existència necessària d’una part inconscient de la ment …

-Val, val, però ara digues-me com dissenyes una investigació de procés. Perquè encara que m’imagino que gravant sessions podries trobar molts enunciats intensionals i després comparar al llarg del tractament … Encara et quedaria demostrar que això es deu a alguna cosa que tu hagis dit o fet, a algun ingredient d’aquell 15%, tot i que ara que ho penso si seleccionares aquelles que es refereixen a tu mateix  tindries una mostra de frases per saber d’això que en dius transferència. Et quedarien tots els problemes per extensionalitzar una investigació sobre intensionalitat, mostres de creences, etc.

-Aquest problema ja el té la psicologia científica, així que … fins i tot els puc demanar ajuda, llàstima que els resulti tan desagradable barrejar hi les seves carissime computacions amb els afectes.

-En això potser t’equivoques tu … ja saps que a mi m’apassionen les qüestions de mètode … i potser per això mateix, però mai has pensat que fins i tot els afectes siguin cognicions? Home, jo no llegeixo psicoanàlisi, però he llegit un llibre de Marina que anava per aquí …

-Si, és clar que ho he pensat, però el motor sentimental, digui instint, drive, pulsió o desig, aquest toc qualitatiu, nietzscheà, propi del pensament desitjant … És difícil i ens porta a subtileses teòric-tribals, com ara si incloure Melanie Klein en el catàleg dels partidaris de les relacions objectals, en què entren sense violència Balint, Winnicott, Fairbairn i el seu deixeble Guntrip. Per aquests la relació d’objecte era el precipitat mental d’experiències vitals primerenques. En canvi per a la Klein és una dada primitiu de la seva teoria, una funció original que utilitza la ment per interpretar sensacions corporals, propioceptives …

-Vaaal, vaal … és que t’encens i em deixes anar unes parrafades molt interessants de les que no tinc ni idea. Millor que no et faci cap altre suggeriment.

-Tens raó, i això que em passa és un bon exemple de transferència. Et parlo com si esperés que en la teva qualitat de savi del mètode em donessis la raó contra els meus germans analistes que no volen saber res amb la ciència, perquè després de tot m’has de reconèixer que com a mínim jo intento …

-Sóc perfectament sensible als teus esforços i potser pugui ajudar-te. Amb això de savi del mètode m’has tocat i m’obligues a fer una mica d’autocrítica. Els mètodes en ciència també varien, el inductivisme ja no és el que era i amb les més recents redefinicions del concepte de teoria empírica potser la filosofia de la ciència vingui a donar-te un cop de mà. Perquè del que estem parlant tot el temps és de la diferència entre descripció i prescripció, i també entre concepte observacional i teòric. Aquesta és una frontera molt prima, difícil de traçar i amb incomptables duanes emboscades aguaitant al viatger. Les teories empíriques ja no són tan empiristes, deixa’m  dir-ho així … i les concepcions estructurals de teoria empírica deixen molt més lloc per les aventures intel·lectuals arriscades.

-Alguna cosa conec d’això. Fins i tot hi ha un autor americà, Marshall Edelson, que ha intentat una mena de formalització de la psicoanàlisi dins del que crec que anomeneu teories no enunciatives.

– Precisament,  una teoria empírica ja no és més un conjunt d’enunciats intentant representar una col·lecció de fets, el covering law model ja ha estat matisat. Fins Kuhn, millor amb Lakatos i molt especialment amb Sneed, Stegmüller i Moulines una teoria empírica era només un conjunt d’axiomes. A partir de les seves obres ara s’accepta que les aplicacions empíriques d’aquesta teoria són part essencial de la teoria mateixa. És el que s’anomena concepció estructural (sense que es tracti de cap estructura parisenca). Aquesta estructura té un nucli, que inclou un predicat conjuntista, diferents models fixats per aquell i les condicions de lligadura que vinculen els models entre si. L’estructura però, també inclou el conjunt d’aplicacions paradigmàtiques, els exemples princeps o inaugurals de la teoria, com suposo que en el vostre cas serien les histèriques freudianes …

-No entenc gairebé res del que dius i considero aquesta andanada un just càstig per les parrafades que et vaig deixar anar abans. De tota manera moltes gràcies, ara mateix consultaré aquests autors que esmentes.

-Estic segur que t’ajudaran en el teu afany … que encara no em figuro com és, tot i que  molt em temo que si t’interessa reptar per l’estret tub del mètode científic, com l’has qualificat abans, no et salvaràs d’haver de inventar un experiment …

 

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*