PSICOTERÀPIA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

Introducció

Benvingut a la meva pàgina, on trobaràs textos meus, entre ells alguns ja publicats anteriorment com articles en revistes. Tots aquests escrits deriven de la meva pràctica professional com a psicòleg, tant en l’activitat clínica com en l’àmbit de la intervenció psicosocial.
Sempre m’ha interessat el fet aparentment trivial que hi hagués diverses maneres de fer el mateix. Jo vaig començar a estudiar filosofia. Vaig ensopegar, literalment, amb Freud i vaig canviar de carrera. Potser aquest origen contingui la clau del meu interès per la perspectiva múltiple, encara que ja molt abans d’anar a la universitat m’entusiasmava la possibilitat de combinar diverses maneres de fer el que fos … aviat vaig descobrir però que aprendre-les totes era molt difícil i en el límit impossible, algunes m’atreien més que altres, el cor reivindica les seves preferències.
En la meva època, la carrera de psicologia a la Universitat de Buenos Aires semblava una fàbrica de psicoanalistes. Almenys la meitat de les assignatures eren d’inspiració psicoanalítica, bàsicament freudiana i kleiniana, encara que vaig tenir la sort d’assistir al desembarcament del lacanisme abans de llicenciar-me. Jo gaudia també amb les altres assignatures: la psicologia general, la fenomenologia i la psicologia existencial, l’auge del cognitivisme i el naixement de la teràpia familiar sistèmica. M’agrada recordar que amb pocs mesos de diferència vaig començar a llegir voraçment tant Freud, Klein, Bion i Lacan per una banda com Bateson, Watzlawick, Haley i Jackson de l’altra, cursant una assignatura participava en debats sobre la transferència i la pulsió de mort i cursant altra em s’endinsava en el laberint de les paradoxes pragmàtiques. Amb el temps aprendria més coses, Erickson, la PNL, l’EMDR, etc.
El camp que unificava tot això era la psicoteràpia. Si bé de vegades em perdia entre els matisos entre l’ajut directe, indirecta, de més a més, a favor o en contra de la suggestió, la interpretació, la intervenció, etcètera, crec que sempre vaig tenir present que millor no intentar ajudar a ningú contra si mateix i que el símptoma era no només un patiment sinó un misteri per a qui el patia, i que la clau del canvi possible estava més en el misteri que en el sofriment mateix, per dolorós que fos.
Simultàniament assistia també a la Escola de Psicologia social Dr Enrique Pichon Rivière, arrels conceptuals del que més endavant seria la meva feina en l’àmbit de la intervenció psicosocial

Tot això està exposat de manera més extensa i amb més detall en els textos que he anat editant en aquesta pàgina. El meu major plaer seria que et suggerissin altres maneres de fer el que ja fas, que naturalment ja tampoc serà el mateix.