PSICOTERÀPIA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

Fins que l’amor ens separi. Més sobre la teràpia en contextos de coerció

Article publicat en la Revista del COPC, nº 204, novembre de 2007

Un dia, en una sessió l’Estefania, mare de dos nens ingressats en un centre d’acollida, va descobrir que un dels dos terapeutes que l’entrevistaven amb el seu marit i pare dels dos nens era el cervell d’aquella conxorxa internacional de financers i homes poderosos que des de feia anys perseguien la seva família, la volien dur a la ruïna i recentment li havien retirat la tutela administrativa dels seus dos fills.

 De cop i volta tot es confirmava. Ara potser començaria el capítol final que la portaria a la clau de la seva maledicció. O potser no, i aquest acabaria sent un altre episodi de la mateixa història circular.

Va seu un moment de revelació. La qüestió, és clar, havia començat molt abans. Anem enrere.

Fa uns quants anys l’equip de protecció de menors d’un districte de Barcelona va proposar la tutela de dos germans basant-se en uns indicadors de risc expressats així: elevat absentisme escolar, nul seguiment sanitari dels menors, trastorns mentals dels pares i condicions d’habitatge no adequades. Es donava una situació d’isolament i alt risc social dels menors en un entorn no gens afavoridor i amb uns pares desbordats per la seva situació.

 Tots aquests factors es donaven en una situació de manca evident de recursos econòmics. Es va iniciar un pla de treball intensiu amb la família i es va tramitar un ajut econòmic que garantís la satisfacció de les necessitats bàsiques de la família. Igualment, es va decidir derivar els pares a un centre de salut mental i fer un seguiment sanitari i escolar dels menors. Aquestes mesures no es van poder aplicar bé per un rebuig incomprensible de les ajudes. La situació es va anar deteriorant i, finalment, com a mesura de protecció dels nens es va optar per retirar-ne la tutela als pares i per ingressar-los en un centre d’acollida.

Pares i fills son convocats per l’equip d’atenció a la infància. Hi entren primer els pares i en dir-los que es declararia el desemparament la mare respon que ja sabia que passaria alguna cosa i que ella mateixa ho comunicaria als seus fills. Aquests es van enfadar molt amb ella, sobretot el més petit.

 La nostra relació amb ells va començar en aquell punt.

  L’Estefania és l’eix manifest d’aquesta història. Com que era una noia que volia molt i molt sortir de casa seva, va accedir a casar-se amb el José, que n’estava enamorat perdudament. Van anar a viure al pis familiar d’aquest, on també vivia el pare del José, que estimava molt l’Estefania. Després del seu pare, era el segon home que li donava suport i que la considerava una fada. Ella havia viscut molta violència entre els seus pares. Quan ella era petita, a casa hi havia crits i baralles, i el seu pare amenaçava la seva mare amb una navalla. No eren feliços. A més, ell anava amb altres dones. Quan es van separar, el seu pare va proposar a l’Estefania de viure amb ell. Ella va dubtar una mica; llavors tenia divuit anys. Finalment, va dir que no, tot i que sentia que era la filla preferida del seu pare i sempre l’havia considerat molt superior a la seva mare. Va preferir, però, romandre a la llar, explícitament per tal de conservar les amigues i possiblement per fugir del clima incestuós de la convivència amb el seu pare. Quan estava embarassada del primer fill, el seu pare va morir.

 Amb el José les coses sempre van ser molt clares. Ell l’adorava; ella no. Ella no havia conegut l’amor, i quan trobés el veritable home de la seva vida, ell la deixaria marxar lliurement.

 Mai no ha entès què veien els homes en ella. Confiava que la seva bellesa seria la seva protecció, però en canvi, ha estat la seva desgràcia. Tota la vida ha patit pel desig dels homes i l’enveja de les dones. Dues vegades va viure escenes d’exhibicionistes. La primera va ser una sorpresa fins i tot divertida; en la segona va ser presa d’un atac de nervis. I aquelles dones de l’escala, !quina cara van fer quan es va casar! D’aquelles veïnes en sortiria alguns anys després la denúncia que els seus fills no anaven a escola, punt de partida del desemparament.

 La sensació de ser vista acompanya l’Estefania des de petita. Ara les mirades d’aquelles veïnes envejoses s’han transmutat en els esguards d’homes poderosos que no paren de fixar-se en ella. Una vegada, sent a casa amb el segon fill va sentir per ràdio la veu d’un presentador famós que descrivia exactament tot el que feien ella i el nen. ¡La veia! Els episodis d’aquesta mena van començar a sovintejar. Sempre veus de comentaristes famosos que li parlaven per ràdio o televisió. Així va començar la persecució dels mitjans; darrere dels mitjans, els poderosos, els financers internacionals, la Generalitat. Al començament era divertit, se sentia important; ¿devia ser la seva bellesa el que els atreia? Després el terror els va envair. Anaven pel carrer sense aixecar la vista, no podien sortir de casa ni portar els nens a col·legi. Fill lleial, el segon no hi volia anar. El José, l’Estefania i els seus fills van anar a veure advocats i van intentar posar una denúncia. La família sempre junta. El fill més gran, el més estimat per l’Estefania, es va tornar molt religiós i va construir un petit altar dins de la casa.

 El José sempre ha corroborat les afirmacions de la seva dona. A vegades diu que són coincidències i que tot això potser no és real. Sempre li ha fet costat, però.

L’única cosa que s’assembla –dèbilment, ell cedeix de seguida– a un conflicte entre el José i l’Estefania és la discrepància sobre l’ordre d’aparició de la persecució dels poderosos i la seva davallada econòmica, és a dir, si la conxorxa mediàtica va aparèixer abans que la ruïna econòmica o si, a l’inrevés, aquesta va precedir l’aparició de la veu del comentarista famós.

 Quan va aparèixer la veu, el seu petit negoci ja no existia. Resseguint les dates sorgeix que la ruïna econòmica va succeir primer, com diu el José, cosa que nega l’Estefania («Tu dius que érem pobres i que ens vam inventar això! Va ser a l’inrevés! Ells ens van fer mal!»). El José no arriba mai a dir tant com ella li demana. Queda clar, però, que, invertint la seqüència, ella treu tota responsabilitat sobre el fracàs econòmic al seu marit per protegir-lo de la culpa de la ruïna. De passada ella també queda exculpada d’haver acceptat el José com a pretendent… Ella, a que tant hi hauria pogut aspirar!

Tota la resta de la seva vida han estat acords entre ells, aconseguits gràcies a l’acceptació permanent del José de les idees d’ella. Des que la va conèixer, aquest home ha viscut per adorar la seva dona, única realitat existent, per a ell. Des de molt petita, l’Estefania se sent impulsada per una força que la porta a fer coses que la perjudiquen. És impossible que els seus fills hagin estat víctimes de maltractaments comesos per ella. L’Estefania és la veritable maltractada, víctima d’uns homes poderosos. L’esperança de trobar el veritable amor ha estat un element constant en la seva vida, un home com els de les pel·lícules…, i quan aquella veu li va parlar per ràdio, va creure que l’home, per fi, havia arribat. Després de l’aparició d’aquella veu, l’Estefania i el José van anar junts a veure un notari i van signar un document de separació. L’aparició imminent de l’amor feia necessària la llibertat d’ella.

Vivències molt intenses de ser cobejada, observada, desitjada…, i també de ser objecte de la diversió i l’escarni dels poderosos. Totes les desgràcies d’ells dos són l’obra d’un pla preconcebut per tal d’encobrir altres coses inconfessables en el món dels poderosos, als quals no volen fer el joc. Per això van interrompre aquelles obres que amb unes ajudes socials havien començat a casa seva. No acceptarien mai la humiliació que aquelles millores a la seva llar fossin pagades amb aquells diners públics, diners dels poderosos. L’Estefania necessita aquesta interpretació del seu destí. De petita es veia destinada a la fortuna millor i aquesta idea li explica per què tot li ha sortit tan malament. Com és evident, la retirada dels seus fills també és part de la maledicció. Elabora combinacions complicades de nombres i colors que, com senyals misteriosos, auguren el futur. Defensa d’una manera acèrrima, però, que el seu sistema es mantingui dintre de la incertesa i si algú accepta prendre’s seriosament la possibilitat que la persecució dels famosos sigui certa, s’enfada i respon que no li parlin com si fos boja. Per això es va negar a parlar amb els professionals de territori. Quan aquests van anar-hi a parlar per saber què li passava amb els mitjans de comunicació, va sentir molta por i no els va voler rebre. Per això ara parla tan lliurement de les seves angoixes i certeses, perquè ara la partida ja es juga: els poderosos, finalment, han actuat, li han retirat els fills i fins i tot han mostrat la cara a través del rostre d’un dels terapeutes.

 Com hem dit abans, van establir un pacte segons el qual el dia que l’Estefania conegués el veritable amor de la seva vida seria lliure per marxar. Atesa la seva mentalitat, quedava clar que ella no seria qui el cercaria, sinó que els homes serien qui l’havia de descobrir. També hem dit que ella va creure que el moment havia arribat quan la veu d’aquell famós va entrar a la seva vida. En el rerefons d’aquesta visió hi ha la situació familiar de l’Estefania en què el pare era molt idealitzat per aquesta filla, la més petita i també la més rebel. L’Estefania sempre va prendre partit pel pare, un home que era, segons diu, religiós i faldiller. Ella comprèn perfectament que fos infidel a la seva mare, una dona socialment inferior, i que finalment l’abandonés. Ella sap molt bé què és ser l’ovella negra; la seva mare ja l’acusava de vestir-se com una dona del carrer i alguna cunyada li havia profetitzat que seria la desgràcia de la família. En una entrevista ens va explicar una visió que acabava de tenir en la qual el seu pare, molt guapo i més jove, li deia, situat al costat del televisor, que no havia sabut portar la seva vida… Ell li hauria investigat allò de la televisió i la ràdio quan ella era gran i havia de prendre decisions; ja no el va tenir.

 El José se l’escolta i mira amb adoració. En les entrevistes ha anat prenent un protagonisme notable. Fins i tot ha donat una nova versió del seu pacte original, que ara vegeix no pas fins que ella trobi l’home, sinó «fins que ella trobi un home que l’estimi més que jo». El José ha sabut capgirar un tracte que era una porta oberta a la desmesura de la seva dona i l’ha convertit en una regla que els reconeix tal com són. En efecte, segurament, en el fons cap d’ells no creu que existeixi en tot el món un home que s’estimi l’Estefania més que no pas el José.

 En el moment de conèixer-los, els dos fills eren una part natural d’aquest sistema. Ella prefereix, clarament, el gran, amb qui té una relació d’un erotisme ideal. Durant molts anys, la mare i el fill han compartit el llit de manera intermitent. Filla d’una època en què les pel·lícules sempre acabaven amb un petó apassionat, aquest petó ja no era, per a ella, una part de la pel·lícula. Amb el segon sempre hi ha tingut una relació més difícil; l’Estefania manifesta que se sent culpable de no haver-lo estimat tant. El pare no veu aquí cap misteri: el segon és com ell, més independent, com si aquest fill fos el portaveu d’una rebel·lió que ell no ha pogut portat mai endavant. De totes maneres, el José i l’Estefania coincideixen una vegada més a afirmar sense dubtar que els fills són com un tros de la carn de la seva mare.

 Els vam conèixer perquè els nens no estaven ben cuidats, no anaven a escola ni a cal metge, i vivien tots isolats del món, tancats dins d’una casa que era una ruïna, protegint-se de la persecució dels poderosos, no obrint la porta quan algú pitjava el timbre, rebutjant ajudes econòmiques i qualsevol contacte amb professionals de territori. Amb nosaltres van començar de manera bel·ligerant i després de la revelació es van tornar col·laboradors. Ara ens expliquen les seves històries, defensen fermament les seves creences i critiquen la mesura per la qual els han retirat els nens, que, naturalment, no estaven ni de bon tros tan negligits com diu l’equip de protecció de menors. Tots quatre rebien l’agressió d’aquella conspiració que s’havia entestat a perseguir-los.

Per aquí es va obrir la porta a alguna entesa. Necessiten ajuda per protegir els fills de la maledicció dels poderosos. La revelació que un dels terapeutes era el cervell de la conxorxa mediàtica va ser el moment de resistència màxima contra els serveis de protecció i també un moment de clímax i d’alleujament de l’angoixa. A partir d’aleshores, depurada, com si diguéssim, l’Estefania de la seva vivència de persecució i conservada la relació amb els tècnics del centre, les entrevistes van continuar fins a l’establiment d’una estratègia per tal de recuperar el fills.

L’Estefania ens va sorprendre un dia dient-nos espontàniament que havia consultat un psiquiatre. Un psiquiatre famós, és clar, fins i tot molt famós, d’aquests que sovint surten per televisió. Aquest professional va saber administrar-li la medicació en què ella podia confiar per calmar la seva ansietat i, més tranquil·la, reconèixer que ara, com a parella i com a pares, encara haurien de recórrer un bon tros de camí abans de tornar a tenir els fills a casa. Abans havien de tenir una casa –el José havia començat a treballar de manera permanent– i acceptar algun assessorament dels serveis de protecció de menors per tal de tenir-ne una cura millor en el futur.

 El nostre paper va ser el de terapeutes. En un context de coerció, és clar, però, finalment, terapeutes. Vam donar una cara i una veu als personatges perseguidors i també hi vam posar una certa distància i força humor per crear aquell espai mig lúdic i al·lucinatori en què ella va desplegar amb llibertat el seu deliri erotomaníac i ell va connectar sense vergonya amb la seva idolatria masoquista envers la seva dona.

 El context d’un centre d’acollida afavoreix molt que passin aquestes coses. Els pares sovint ens acusen d’haver-los segrestat els seus fills. Tot i que és clar que una tutela no és un segrest, és fàcil d’entendre que tinguin aquesta impressió

i i especialment en un cas com el d’aquesta família, que no té cap consciència d’haver negligit els seus nens, com diuen els serveis socials de protecció de menors. Per a nosaltres, pot ser molt palès que la conspiració en contra seu no sigui sinó el revers de l’aparició tan esperada com temuda del gran amor de la vida de l’Estefania, però, per a ells, no és tan evident. Després de tot, ja sabem, com clínics que som, que els símptomes d’avui són les solucions d’ahir.

La nostra feina es podia enunciar fàcilment. La qüestió era portar-la a terme. Havíem de fer tots els possibles per afavorir una reintegració dels nens a la llar parental amb la garantia que serien escolaritzats, atesos pel que fa a la salut i que els farien estar oberts a la socialització i en contacte amb altres nens. Segons els indicadors clàssics de la protecció de menors, es tractava d’un cas de negligència no pel fet de ser una família multiproblemàtica o, més ben dit, multiassistida, sinó per una vivència delirant compartida pels pares –un biaix marital, en llenguatge sistèmic– que havia segrestat, aquí sí, les seves capacitats parentals, no gaire desenvolupades abans. No era mancança d’afecte, era manca de reconeixement de l’existència dels fills com a exteriors a la vivència delirant.

Es podia preveure que la reintegració futura necessitaria algun temps i que els nens segurament s’haurien d’estar en algun centre fins que no es recuperessin els seus pares. La feina més difícil era generar algun forat en aquesta ideologia parental en què cabessin aquests fills com a éssers amb demandes pròpies de nen i no sols com a testimonis del drama maternal i de la posició reverencial del pare, tan incapaç de calmar la seva dona com d’exercir de pare de manera autònoma.

 La via més racional per fer que reflexionessin sobre les necessitats dels seus fills d’atenció, de reconeixement, d’escola, d’altres nens, de salut, etc., topava amb el seu sistema delirant, dintre del qual la mare era la veritable víctima dels famosos que l’empaitaven, mentre que el pare no feia res més que assentir i testimoniar que ella era una bona mare, per bé que ell quedés com un pare dolent.

 El moment de la revelació ens va permetre endinsar-nos en el seu món, parlar el seu llenguatge i trobar una sortida acceptable per a ella que responia a la idea «mentre et defenses dels teus enemics –i si podem t’ajudarem–, deixa’ns ajudar-te a cuidar-te dels teus fills». Malgrat la paradoxa aparent, aquella revelació va permetre passar de la confrontació màxima a començar a acceptar la situació i la necessitat de canvis per tal de conservar els nens. A més, els pares van començar a descobrir de mica en mica que els seus fills havien patit molt i que mentre exercien de testimonis muts no havien tingut infància, no havien pogut ser nens, anar a escola i tenir amics, descobriment que va ser l’aspecte més important de tots. El camí encara tindria uns altres tombants, però havia començat.

i En altres casos és totalment a l’inrevés, i més enllà d’algunes febles manifestacions exculpatòries, es nota que els pares respiren finalment alleujats de que algú hagi interromput el cercle de l’horror maltractant.

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*