PSICOLOGIA CLINICA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

“Fill de Caín”, o el psicòleg davant el mal absolut

Article publicat originalment en el PsiAra, revista digital del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya

El passat 27 de juny, els membres del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, vam tenir l’ocasió d’assistir a la projecció i debat posterior de la pel·lícula Fill de Caín, òpera prima del director Jesús Monllaó. Tot l’esdeveniment va ser molt interessant, tant la pel·lícula com el debat.

En la pantalla assistim a la trobada entre un psicòleg de perfil quelcom difús (si no ens diguessin que ho és seria difícil saber-ho) que es salta totes les regles de la bona pràctica i un adolescent a qui el pare considera un exponent exemplar de l’anomenada “síndrome de l’emperador” i al que la pel·lícula presenta com l’encarnació del mal absolut. Això en una brevíssima síntesi, però hi ha molt més.

Chéjov va dir alguna vegada que si algú clava un clau en la paret en la primera escena algú haurà de penjar-se del mateix en l’última. També sabem des dels temps de la tragèdia grega que, quan s’obre el teló, el conflicte ja ha d’haver esclatat. La pel·lícula respecta aquests principis, la seva intriga està ben tramada i el seu crescendo dramàtic va atrapant a l’espectador amb una progressiva oferta de pistes que ens condueixen perdent l’alè fins a un final que ja no ens sorprèn o sí ho fa, però sense paranys, el seu desenllaç ja estava implícit en el desenvolupament.

Passant ara a considerar el seu interès com a professionals de la psicologia hem d’agrair-li a la pel·lícula que desplegui un catàleg dels errors tècnics i els desastres ètics que podem arribar a cometre si oblidem les precaucions del mètode i ens deixem portar per la omnipotència del furor curandis o per l’afany de competir amb altres col·legues que propugnen enfocaments diferents del propi.

Potser sigui aquest l’objectiu latent de tota la pel·lícula, presentar al psicòleg com a víctima de la seva falta d’autocrítica, és a dir del seu narcisisme. En aquest sentit la pel·lícula, diguem que és més sociològica que psicològica. Com va dir el director en el debat, per a ell ni tan sols estava clar que al personatge adolescent calgués tractar-ho ni que estigués malalt, li semblava més aviat que era un jove perfectament coherent amb el sistema en el moment actual, com un producte avantatjat d’aquests temps depredadors que estem vivint.

És així com la pel·lícula es desinteressa de majors aspiracions psicològiques, no mostra la menor intenció d’explicar el cas ni de donar cap pista biogràfica sobre el sentit de la conducta del jove. Presenta, com si tot això fos seu, la conflictiva relació entre el noi i el seu pare, la relació amb la mare no exhibeix cap dels habituals flashbacks sobre pretèrits moments de negligència vincular, tan esperables en obres del gènere, i no ofereix tampoc cap suggeriment sobre les motivacions que porten al jove perpetrar tot el que perpetra. El seu missatge final sembla ser que el mal s’encarna en el personatge senzillament perquè sí, sense història, sense visibles branques ni arrels trencades en l’arbre genealògic, sense gens d’això al fet que solem apel·lar els psicòlegs quan ens trobem davant un cas així. I no podem afirmar que aquestes dades no existeixin, potser en la novel·la estaven, fins i tot presenciem en la pantalla escenes de discrepància conjugal, històries ocultes d’amor i sexe i fins i tot una al·lusió a un secret en boca de la germana, però la pel·lícula no perd un fotograma per assenyalar algun element de la magnitud necessària per justificar dramàticament el comportament del protagonista.

Tot això es va reflectir en el debat, que va ser animat i pel qual van anar desfilant aquests temes, des del furor curandis fins a les qüestions ètiques i deontològiques, incloent algun moment que ens va fer riure a tots com el comentari que algú va fer respecte del combat d’esgrima a sabre i floret, respectivament, entre el psicòleg clínic i la psicòloga escolar.

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*