PSICOTERÀPIA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

El virus i l’antivirus, o el boom de les psicoteràpies. Divertimento sobre el canviant món de la psicoteràpia.

I

 Un dels fets que més dona a parlar en l’actualitat és la de la inacabable lluita entre els virus i els programes antivirus. No passa gaire temps sense que surti la notícia d’un nou virus que contamina un munt d’ordinadors arreu del món. Poc després algú troba el programa adient per a prevenir-lo i fins la propera. No cal dir que entre l’un i l’altre sempre el virus va una mica endavant, aquesta precedència és inherent a la lògica mateixa de llur relació. Es fa difícil pensar en el disseny d’un programa que reprimeixi l’aparició d’un virus encara no existent i cada vegada que un hacker dissenya un nou virus ho fa justament sabent molt bé les capacitats dels antivirus existents.

Aquesta querella amb vocació d’eternitat és un d’aquests fets que a còpia d’esdevenir tan naturals es converteixen (com en una novel·la de Dickens, o d’Auster) en proveïdors de metàfores. L’ordinador n’és palesament un i electritza pensar el que hi hagués pogut fer en Freud amb la “metàfora de l’ordinador”, ell que tant de suc en va treure del avui tan humil i oblidat bloc meravellós. Imaginem-ho, només per a entretenir-nos. La petita i bidimensional pantalla com la nostra minsa consciència (7 més o menys 2, recordem a George Miller), la memòria RAM com la consciència possible, ¿i el disc dur…? I entre tots ells el sistema operatiu com els mecanismes inconscients del jo, o potser la instància del preconscient, de la qual poc abans de morir Freud va dir que podria servir d’articulador entre les seves dues tòpiques.

Són justament els virus els que semblen trencar la potència expressiva d’aquesta analogia, donat que són exteriors a l’ordinador, o potser no la trenquin pas des del moment que hi actuen dintre alterant les ordres dels programes… Enfí, massa complicat. Arribats aquí en lloc de parlar de virus hauríem de parlar de bombes lògiques que s’activen en connectar-se dos missatges diferents com en les dues escenes del trauma, o potser encara millor faríem deixant de banda aquesta excursió pel món de la computació i dedicar-nos al que volíem, que és l’eclosió de les psicoteràpies.

II

El segle XX ha estat també el segle de les psicoteràpies. Ha estat el segle de tantes coses que per a simplificar diguem que ho ha sigut de la ràdio, la televisió i en acabant-se també de l’inici de l’internet. I d’aquesta manera entrem ja plenament en la nostra matèria d’avui, és a dir en la relació entre els mètodes psicoterapèutics i llur difusió mediàtica.

III

Un pas enrera. Fem-nos la següent pregunta: ¿Com s’explica que cada vegada hi hagi més psicoteràpies? Ja n’hi deuen existir vàries centenes i totes persegueixen el mateix. A grans trets, de psicoteràpies no n’hi ha que no vulgui resoldre conflictes, superar pors i sentiments d’inferioritat, completar els dols pendents, trobar la pau amb un mateix, desenvolupar capacitats inhibides, promoure el creixement mental i copsar els missatges del cos, millor abans de que apareguin com a malaltia orgànica. Cadascuna planteja les seves prioritats i vies específiques, és clar. Ara però, fins i tot les que no es volen reconèixer com a teràpies, a tall d’exemple la psicoanàlisi i la programació neurolingüística, la primera perquè es una altra cosa i la segona perquè només consisteix en l’articulació pragmàtica dels factors intrínsecs a vàries altres, totes trobarien a grans trets els seus objectius en la llista anterior.

Si volen el mateix, ¿com és que ho volen per tants camins? Potser serà en el nivell del tractament del dolor psíquic on més palesament es notarà la singularitat radical de l’ésser humà i finalment en caldrien tantes de teràpies com de persones hi demanessin ajuda? ¿O és que senzillament cadascuna il·lumina un angle diferent de la relació entre símptomes i tractaments i totes en el fons són un pas endavant en el progrés del coneixement, progrés tan legítim com necessari com difícil de preveure?

Es possible. Abans però explorem una variable una mica més modesta. Hi ha un fenomen que es repeteix. Totes les innovacions terapèutiques importants (que jo conegui) han començant fent miracles. La psicoanàlisi en el seu inici amb l’estudi de les fantasies pròpies de la investigació sexual infantil i el complex d’Èdip, la sistèmica amb la fascinació pels jocs paradoxals i els dobles vincles, la programació neurolingüística amb les cures ràpides, de vegades només canviant la modalitat d’inscripció sensorial del símptoma. Les cognitives amb la ruptura de creences, el conductisme, extingint representacions traumàtiques a còpia de desensitització. I recordem la època californiana de laboratoris vivencials, crits primaris i companyia. En l’actualitat la teràpia de l’EMDR està vivint el seu naixement màgic. Sovint però, passa que amb el temps, llurs mètodes són coneguts, s’estenen, n’apareix algú altre… s’acaba l’encís.

Hi caben vàries hipòtesis. Podríem pensar que a mida que el client informat ja s’espera o imagina el que el terapeuta li oferirà, aquesta expectativa mateixa treu efectivitat a la intervenció. De la mateixa manera que els virus generen les seves resistències als antibiòtics alguna vegada administrats els mecanismes de defensa s’adaptarien a les teràpies desenvolupant també una mena d’immunitat. També hi ha com una dignitat social. Des de que no hi ha cap novetat en tenir un complex d’Èdip qui en vol patir d’un. Llevat que sigui el diagnòstic de moda, com era fins fa uns anys ser heroinòman, després “tenir” una depressió i ara ser bipolar o haver patit un trauma. Sempre però estem en el nivell de la moda, de la novetat.

IV

 Hem arribat a la hipòtesi de que una vegada el pacient coneix la teoria i mètodes d’una teràpia aquest mateix coneixement desactiva total o parcialment la seva eficàcia. ¿Serà possible? Més aviat sembla una exageració, i com a mínim se m’acudeixen dues excepcions: la dels terapeutes mateixos en teràpia i la de quan el procés del tractament arriba a extrems tan microscòpics i singulars a l’hora de copsar la vivència del pacient que tant el terapeuta com el pacient es desentenen de com hi han arribat.

Respecte de la primera. Fa uns anys, quan per influències lacanianes estava de moda parlar de la veritable formació de l’analista, del dogmatisme de les institucions tancades, de la falsa distinció entre l’anàlisi terapèutica i la didàctica perquè finalment tota anàlisi era didàctica i l’anomenada didàctica ni era didàctica ni era anàlisi atesa la seva vinculació a la carrera com a psicoanalista… En fi, llavors jo solia argumentar davant d’amics lacanians que si algú volia ser psicoanalista faria bé d’analitzar-se amb un altre que professés una teoria diferent de la pròpia (lacanià amb kleinià o millor encara, amb algú de la psicología del jo) per tal de ser coherent i evitar els riscos d’emmirallament transferencial i d’obscenitat institucional. No tinc notícies d’haver convençut mai a ningú. Els candidats en general primer s’enamoren d’algun mestre o teoria i llavors es volen tractar només amb algú dels mateixos colors, als que consideren evidentment superiors a tots els altres. La incoherència és un perill en el que normalment hi cauen els altres és clar.

Tornem-hi. Una altra explicació de la nostra hipòtesi sobre la manca d’eficàcia per pèrdua de novetat podria raure ja no en el pacient sinó en els professionals. Després d’haver gaudit un període inicial d’entusiasme descobridor i d’èxits clínics arribaríem a aquest estat de supèrbia en el que és inevitable cometre errors. A còpia de frustracions perdríem la confiança en el que havia estat el nostre primer amor i li atribuiríem una culpa inversament proporcional a les esperances que hi haguéssim dipositat. A més escepticisme més fracassos i al final acabaríem donant-nos la raó, en un clàssic exemple de profecia autocomplerta.

Arribats aquí ja no sabem com continuar, atès que si volem mantenir la nostra metàfora dels virus i antivirus ens veiem abocats a considerar que són justament aquests últims els responsables de la patologia. Al revés que amb les computadores sembla que calen millors virus terapèutics per tal de sorprendre les defenses que s’han tornat patogèniques. I aquests nous virus vindrien a ser les noves teràpies.

V

 Sempre s’ha dit que les patologies canvien amb els temps, donant com exemple prínceps la substitució de la típica virginitat histèrica victoriana per la compulsiva militància sexual de la histèrica de la segona meitat del segle XX. Aquesta és una idea heurísticament molt potent, que ens llença a la cerca permanent de les noves patologies, siguin del Jo, del narcisisme, de les borders, etc. Ara, si l’agent patogènic és la defensa, no faríem millor en parlar d’una evolució de les defenses, entestades sempre en trobar la millor solució pel subjecte en el moment del patiment i l’angoixa?

El progrés de la societat, que per molt que encara ens falti, en general ho fa en llibertats i en denuncies de les desigualtats, no pot tenir no tenir incidència en aquest canvi de les patologies, si es vol en l’ evolució de les defenses. Quan les dones no tenien l’accés al treball i al divorci que han tingut després mal podien les seves ments defensar-se dels seus conflictes edípics i de la submissió al mascle d’una altra manera que no fos refugiant-se en la inhibició o en l’ús seductor de la seva sexualitat. Les patologies del narcissisme, és a dir de les fronteres i els límits del jo necessitaven per a esclatar un context tant exigent de la competència individual com confús en les seves regles, que es correspon amb l’època actual, en la que tan entusiastament es parla de la crisi de valors i el declivi de la imatge paterna. El que sembla que continua igual és el desconeixement recíproc o l’engany entre els seus personatges interiors com la gran estratègia defensiva de la ment. En paraules fidels a la nostra analogia, nous programes antivirus per a ignorar (combatre) els nous virus.

VI

Havíem deixat esbossada la segona excepció a la nostra exageració anterior. Quan pacient i terapeuta assoleixen copsar tan microscòpicament la vivència dolorosa i la seva resolució simptomàtica que ja els hi és igual com hi han arribat. De fet, aquest és l’ideal de tota teràpia de les anomenades evocadores, recuperar el misteri en el seu origen autoconstructor, revifar, elaborar i trobar un nou sentit a aquell moment de la vida en que la defensa va ser instantàniament útil al servei d’evitar el patiment emocional i mantenir la congruència psíquica. Que n’hi hagin tantes maneres possibles de fer-ho, per la raó que sigui (inclosa la hipotètica influència mediàtica) és professionalment apassionant i expressa la vitalitat de l’art psicoterapèutic. Mantenir-nos alertes a la incidència dels canvis socials en la nostra pràctica o als descobriments en la ciència psicològica és el repte que estem vivint els psicòlegs clínics avui. Tot i que acabarem ensopegant amb les nostres limitacions, postergar i alleujar aquell moment pot dependre de que no oblidem que nosaltres mateixos i les nostres preferències teòriques y tècniques podem estar a l’origen de tota resistència. Serà possible? Ara resultarà que la creativitat terapèutica és la del virus. Vaja! Segurament això ha de ser una altra exageració…

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*