PSICOLOGIA CLINICA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

El bullying, una falsa salida para los adolescentes

 

Ressenya del llibre publicada originalment en  PsiAra, revista del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya el 18/1/2016

 

José Ramón Ubieto (ED.), Ramon Almirall, Lourdes Aramburu, Lidia Ramírez, Enric Roldán, Francesc Vilà.
Pròleg de Joan Subirats
NED Ediciones. Barcelona, 2016

El bullying és un clàssic crònic. 

En un nivell purament descriptiu, consisteix en una escena patèticament repugnant en la que algú abusa del seu poder muscular o mental sobre un altre més dèbil per a benefici d’una massa còmplice que s’alegra horroritzadament de l’espectacle i sobretot de no estar en el lloc de la víctima. Mentrestant, l’assetjador domina com a mínim temporalment les seves pròpies inseguretats o defectes, lletgeses o inhibicions humiliant-les en el cos de la víctima després d’haver-les projectat en el mateix.

Aquesta no és sinó una de les idees plantejades en aquest llibre. Però n’hi ha més, bastants més. Els autors ens despleguen un tema difícil amb riquesa conceptual i en un estil fidel a les complexes vivències dels actors i a la implacable mecànica d’una seqüència que, un cop disparada s’apodera dels mateixos. Al final, tots són víctimes de les seves compulsions emocionals. Amb el pols del cirurgià i la sensibilitat del psicoanalista, la descripció ens va portant per les motivacions de tots els personatges desmuntant l’escena en les seves peces essencials i circumstancials.

En primer lloc, la necessitat del domini de l’assetjador. En segon terme, la inhibició culposa de la víctima, silenciada no només pel temor sinó també per la seva convicció de ser diferent, com si això ja justifiqués la seva condició de cap de turc. En tercer lloc, el públic, altres nens i a vegades també adults, que animen el linxament a terminis, sabent que com més s’allargui menys possibilitat que es descobreixin aquells motius que eventualment els portarien a ser ells mateixos els assetjadors. 

De tots aquests personatges, els autors ens analitzen els seus conflictes, els seus desigs i el seu paper en l’escena. El bullying acaba sent el resultat d’un tancament en fals del passatge del cos de la pubertat al de la joventut. Compleix la funció, fracassada, d’intentar resoldre un procés inacabat. Construir el propi cos és una tasca pulsional i social, complicada en èpoques recents pel que anomenen l’eclipsi de la funció del pare. Els adults experimenten serioses dificultats per substituir el verticalisme autoritari de sempre per una autoritat més horitzontalment creativa, que no condemni els joves al drama de Telèmac, qui després d’anys d’esperar esperançadament al seu pare, finalment no el reconeix quan Ulisses apareix a les platges d’Ítaca.

Per cert, ens resulta impagable l’al·lusió a la metamorfosi del cos sòlid modern al cos líquid postmodern.

Molt suggeridor resulta el tractament del paper de l’eficàcia de les imatges, de l’assetjador, assetjat i públic, multiplicada aquesta última en aquella versió recent del bullying que denominem ciberassetjament, en el qual l’anonimat que permeten les xarxes magnifica aquesta qualitat de massa irresponsable i inconscient del dany causat. 

En altres capítols trobem també una descripció de la dinàmica familiar d’aquests nens, de les ansietats dels seus pares, dels seus sentiments de pena i culpa i dels conflictes que trobem no només com a condicions prèvies sinó també com a conseqüències del fenomen de l’assetjament.

I naturalment no es pot parlar d’assetjament sense mencionar el lloc de l’escola i els docents. Encara que ni condició necessària ni suficient, l’escola és un escenari privilegiat per a l’aparició del bullying. És al col·legi on els nens passen tantíssimes hores i els docents fan el que poden per mantenir els ulls oberts mentre lluiten contra la temptació de tancar-los, com els passa també a molts pares.

El llibre acaba amb un parell de capítols dedicats a les respostes de l’assetjament, aquelles que s’estan portant a terme i les que es poden implementar. Repassa programes existents i enumera una llista de recomanacions de tipus contextual i singular, perquè l’assetjament no és sinó un símptoma, pulsional i social, psicològic i educatiu d’aquell sempitern però torturat viatge que és l’adolescència.

Guillermo Mattioli
President de la Secció de Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia i Vocal de la Junta de Govern del COPC

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*