PSICOLOGIA CLINICA - Psicoanàlisi - Sistèmic - Pnl - EMDR

Crisi, psicoanàlisi i clínica. Què queda de la clínica?

Article publicat originalment en PSI-ARA, revista digital del Col·legi Oficial de Psicología de Catalunya el 16/11/2015

El passat 20 d’octubre es va celebrar la taula “Què queda de la clínica”, organitzada per la Biblioteca del Campo Freudiano i el COPC. A continuació podeu llegir la comunicació que va fer Guillermo Mattioli en aquesta taula:
1.    En  clau clínica psicoanalítica una crisi és la condició necessària per a la producció d’un símptoma, és a dir un dolor enigmàtic que envaeix la nostra ment, el nostre cos o la nostra vida quotidiana, que ens fa trencar-nos el cap buscant saber com és que ens ha passat això i encara que trobem diverses explicacions cap d’elles ens en fa clic.

2.    Hem de dir que els psicoanalistes ens  hi trobem força còmodes dintre de les crisis. D’alguna manera és el nostre medi natural, cosa gens estranya per a qui conegui l’arquitectura de les seves teories. Vivim en crisi des de l’endemà del descobriment freudià i hem fet símptomes de moltes d’elles produint generalment símptomes dissociatius cal reconèixer.

3.    A més de les seves crisis internes la psicoanàlisi ha mantingut sempre un debat gens cordial amb la ciència biològica, dit amb tota intenció, com si les ciències no fossin totes biològiques, és tan biològic que les aranyes teixeixin teles com que les abelles s’organitzin en ruscos com que l’home parli. Nosaltres venim tots del mico que va descobrir darwinianament el significant
El que vull dir amb aquesta ironia biològica és que la ciència és molt més que evidències estadístiques (també dit amb tota intenció) siguin les del tub d’assaig o les dels estudis clínics de medicaments, i especialment molt més i molt millor que quan es pretén valorar i dictaminar l’eficiència de les psicoteràpies mitjançant estudis clínics com si aquestes fossin fàrmacs.

La ciència és el millor artefacte de generació de coneixement que ha produït l’home, però segueix sent un artefacte, és a dir que requereix tornar contínuament sobre les seves passes per tal de no ser víctima dels seus propis mètodes o de l’enamorament de les seves eines.

La Ciència quan es vol amb majúscules (en el nostre cas d’ara mateix la clínica biologista) oblida que les seves veritats i evidències són sempre necessària i també orgullosament amb minúscula, provisionals i incompletes. Mai falta la falta, i no està de més recordar que encara no disposem d’un camp unificat de la física per pretendre que ja tenim un camp unificat de la psíquica, i no diguem de la clínica.

La nostra ciència psicològica resulta molt adequada per a fer símptoma de les crisis epistemològiques. A la fi del segle XIX, quan Dilthey va postular la seva famosa divisió de les ciències entre les de la natura i les de la cultura, és a dir les Naturwissenschaften i lesGeistwissenschaften, va trobar portat pel seu argument que la psicologia era una ciència que no li entrava en el seu quadre, ja que tenia dues cares, una mirant cap a la Natur i l’altra mirant al Geist.

Tot i que aquesta classificació ja ha estat superada, amb el descobriment que el cervell no neix immaculat, que ningú hi arriba al món amb la famosa tabula rasa i que l’oposició natura-nurtura ha perdut molt del seu sentit original, la psicologia i també la clínica psicológica encara arrosseguen aquesta qualitat Jánica, dues cares, una mirant la Natur i l’altra al Geist, especialment quan les hi posem a debat.

4.    Ara transportem tot això a la Clínica. En aquesta taula parlem de la clínica sota els estralls causats per la invasió psiquiàtrica biologista, destrosses que s’expressen per exemple en la hipermedicalització de la infància, també de les penes normals de la vida i amb la promoció de sistemes diagnòstics  ansiosos de descobrir nous “trastorns” (mal arranjament per no dir malaltia com reconeixen els mateixos autors del DSM) per a justificar nous medicaments, com el cas del TDA-H, o del Trastorn Oposicionista Desafiador.

5.     Gairebé tots els models psicoterapèutics lluiten encara que no en la mateixa proporció contra la hipermedicalització. De fet aquesta lluita es nota més en l’assistència pública que en la privada. En aquesta, on els pacients venen sortosament cada vegada més informats, qui vol píndoles sap on trobar-les i  qui vol psicoanàlisi també sap on hi ha d’anar.

Començaré amb una evident exageració. La clínica biologista suposa que en el fons tots els pacients són iguals, que solament existeix un únic pacient, o en tot cas un pacient tipus per trastorn que com sempre es comportarà igual se li poden aplicar diversos tractaments i comparar-ne llavors els resultats. Proclama llavors que la qualitat dels tractaments n’han de ser estadísticament validats i que tot tractament que no tingui aquest segell no és de qualitat.

Recordin que això és una exageració. Perquè es pot exigir qualitat sense reduir-ho tot al tractament estadístic de les dades, i perquè qualsevol psicoterapeuta, de qualsevol orientació o confessió admet actualment que l’ésser humà és una mica més que una col·lecció de reflexos apresos, que quan un protocol de tractament falla és perquè darrere del símptoma resulta que hi havia una persona i que si al contrari el tractament resulta reeixit és perquè el mètode utilitzat per eliminar el símptoma comptava amb el consentiment del pacient.

I fins i tot la mateixa APA després de bastants tensions resol el debat de l’eficàcia dient que per sobre de qualsevol psicoteràpia, tingui l’índex d’eficàcia que tingui, sempre serà més important la relació terapèutica.

Per dir-ho més clarament, amb la segona generació de teràpies cognitiu conductuals la ment va retornar als seus tractaments i amb la tercera generació han fet la seva tornada també els valors de l’esperit. Hi tornaré al cas de les CBT.

6.    Les ciències de la naturalesa, úniques en les quals actualment es vol basar la la psiquiatria biologista normalment critica a la psicoanàlisi que confongui els plànols de la patologia i de la moral. Ho diuen a la seva manera naturalment, la ciència és universal i només el que té una verificació estadísticament significativa té validesa, la resta en tot cas és iatrogènia o serendipity.

7.    Ara, no es moralitza obligatòriament la teoria per estudiar els efectes de les categories morals en la subjectivitat. Freud va descobrir justament que l’home podia emmalaltir a causa de l’acció dels seus ideals sobre els seus desitjos, fins i tot com els seus desitjos es construïen, contra les prohibicions. Aquestes podien ser les edípiques com volia Freud, o provinents de l’excés de bon exemple donat per la inesgotable bondat del pit kleiniano, que diran uns altres. Ara però això és secundari, sobre les fonts de la moral i la correcció teòrica i tècnica del concepte de pulsió podem discutir el que vulguem, però  allò que continua essent central és la consideració de l’efecte patologitzant dels ideals en la subjectivitat.

8.    El biologisme clinic ignora la subjectivitat, hiperbolitza la causa eficient, (el perquè), i deixa de costat les causes més subjectives, més singulars les causes finals (el per a  què) i formals (el com) d’emmalaltir i de sanar. Dit en el nostre llenguatge, de la producción de símptomes. Nosaltres volem rescatar aquella singularitat irreductible, nietzscheana, que quedaria pendent d’escoltar i respectar un cop aplicades totes les ciències possibles.

9.    Els psicoanalistes no estan sols en aquesta aventura. Comparteixen causa amb els humanistes, cada vegada més  amb els sistèmics, un cop temperat el furor inicial de llurs paradoxes, amb els gestaltistes, els ericksonians i més recentment amb altres models clínics com l’EMDR o la teràpia dels esquemes de Jeffrey Young, a qui tant li va costar que els seus col·legues cognitius finalment ho admetessin, cosa que finalment van fer a contracor després d’haver-lo acusat d’estar en el fons fent psicoanàlisi

10.    Un capítol especial mereixen, és cert, les teràpies cognitives. Aquestes són efectivament les més properes al model científic natural, i cada vegada menys a mesura que l’herència skinneriana va donant lloc a nous desenvolupaments.

El símptoma ja no resulta tant d’un conflicte moral sinó d’una distorsió cognitiva, si enraones malament sentiràs malament i obraràs pitjor, com afirma tan rotundament Ellis.

Les teràpies cognitives, donada la seva tendència a protocol·litzar els seus mètodes, són les que s’han apoderat de l’evidència, i per tant també de bona part dels serveis públics en el nostre pais, els quals directius són naturalment gelosos del control de la despesa dels diners del contribuent. Per cert un zel en el control de la despesa que tant de bo exhibissin  quan es tracta de controlar el cost de tanta prescripció psicofarmacològica.

11.    Arribats a aquest punt la pregunta cau pel seu pes: què fem?

Hem d’admetre que a Espanya, comparat amb altres països d’Europa la situació és desoladora, començant per la ràtio de psicòlegs a l’assistència pública, les escasses places convocades cada any, la subordinació al psiquiatre, etcètera, de tant en tant t’enteres d’alguna experiència encoratjadora, però no són gaires.

Només esmentaré un exemple, a manera de comparació:

En el Regne Unit tenen un programa que es diu IAPT, Improving access to psychological therapies. Per raons estrictament econòmiques, i convençuts que les psicoteràpies podien ser més rendibles que  la medicació, entre 2008 i 2011els serveis sanitaris britànics van contractar 3.600 psicòlegs destinats a l’assistència primària, emprant en primera instància únicament un abordatge intensiu de 10 sessions de teràpia cognitivo-conductual. Els resultats a dia d’avui han demostrat que el programa és rendible, ja que ha complert de manera acceptable els seus objectius, i es posa com a exemple d’aquest èxit, la reducció de medicació i la superació de milers de baixes laborals.

Fins aquí molt bé. La part més interessant per a  nosaltres però comença ara.  Encara que es considera que els resultats són bons, s’ha constatat que un 40 % de pacients que havien completat el seu tractament no havien evidenciat millora clínica. Aquest 40% llavors disposa d’una segona oferta psicoterapèutica que inclou les següents orientacions: psicoanalítica, teràpia d’esquemes, psicoteràpia de l’attachment, sistèmiques, teràpia racional emotiva, teràpia analítico cognitiva i EMDR.

Per a finalitzar, la mala noticia és que no guanyem i que fins i tot sembla que estem perdent, la bona és que no estem sols en aquesta empresa. Ningú està naturalment obligat a estimar els seus veins, però està molt bé penso, saber que n’hi ha.

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





*